En un món on els esports d’elit acaparen titulars i audiències milionàries, hi ha un circuit paral·lel que creix a l’ombra: el dels campionats mundials rars, proves absurdes, divertides o directament inclassificables que combinen humor, esperit competitiu i molta creativitat.
Un dels exemples més coneguts és el Campionat Mundial de Llançament de Telèfons Mòbils, celebrat cada estiu a Savonlinna, Finlàndia. L’objectiu és tan senzill com catàrtic: llançar un mòbil el més lluny possible. Els dispositius són reciclats, antics i normalitzats per garantir l’equitat entre participants. La competició compta amb diferents categories —lliure, júnior i estil lliure—, i el rècord actual supera els 100 metres.
TELEGRAM LLEIDADIARI: Ara també podeu rebre les notícies de LleidaDiari a través del canal de Telegram. Punxa aquí!
«El vam començar com una crítica divertida al consumisme tecnològic i ha acabat convertint-se en una atracció internacional», expliquen des de l’organització.
Més a prop de casa, Espanya ha estat escenari del Campionat Nacional de Siesta, celebrat en centres comercials de Madrid. Els concursants competeixen per veure qui fa la migdiada més profunda en un entorn públic. Un pulsòmetre registra l’activitat cardíaca per mesurar el son real, mentre el jurat puntua també la postura, el nivell de ronc i la fidelitat al concepte de siesta tradicional.
L’objectiu, segons els promotors, és «reivindicar aquest hàbit saludable i part fonamental de la nostra cultura mediterrània».
Altres campionats que desafien la lògica però captiven milers de persones són la cursa de cargols al Regne Unit, la competició de crits d’animals a Estats Units, o les curses de vàters sobre rodes a Oregon. També destaquen el llançament de truites a França, el ball de barrets de cuina o el campionat de gent que es manté en silenci el màxim de temps en una reunió d’equip (aquesta última, encara no reconeguda oficialment).
Més enllà de la broma, moltes d’aquestes competicions tenen una base social, cultural o ambiental. D’altres simplement celebren la bogeria col·lectiva com a forma de comunitat i diversió.
«En el fons, són rituals moderns. Una manera de reunir gent, trencar rutines i recordar que no tot ha de ser tan seriós», apunta un antropòleg que n’ha estudiat l’origen.
I és que, en plena era digital, potser el que realment necessitem no és més rendiment… sinó més espais per riure plegats d’allò més inversemblant.
