La pobresa laboral creix: treballar ja no garanteix viure dignament

L’exclusió social a Catalunya afecta cada vegada més persones i ja no és un fenomen lligat exclusivament a la manca de feina. Treballar no garanteix sortir de la pobresa. Ho exemplifica la història de la Romina Mancilla, mare de tres fills i amb una feina a mitja jornada a Cambrils, que resumeix la seva situació amb una frase contundent. “Pago el lloguer i no em queda res”. El seu cas reflecteix una realitat estructural que, segons Càritas, està arribant a un punt límit.

Les dades ho confirmen. Segons l’Informe FOESSA 2024, el 13,3% de la població catalana entra en pobresa extrema després de pagar l’habitatge, mentre que el 12,6% viu en situació d’amuntegament greu. En total, hi ha 1,3 milions de persones en situació d’exclusió social al país. La secretària general de Càritas Catalunya, Miriam Feu, alerta que aquesta situació és “insostenible” i que l’exclusió “s’ha cronificat”, fet que dificulta enormement la sortida d’aquest cercle.

Els dos grans motors d’aquesta exclusió

Feu assenyala dos grans motors d’aquesta exclusió: el mercat de l’habitatge i la precarietat laboral. L’elevat cost dels lloguers expulsa famílies senceres de casa seva o les obliga a destinar gairebé tots els ingressos a pagar el sostre. Alhora, un 38% de la població ocupada es troba en situació de precarietat, amb sous baixos, contractes parcials o inestables. Aquesta combinació colpeja especialment els joves i les famílies amb infants, que veuen com fer una vida normalitzada esdevé cada cop més difícil.

La història de la Romina Mancilla n’és un exemple clar. Va arribar a Catalunya amb un acord de lloguer de 650 euros, però en instal·lar-s’hi el preu va pujar fins als 850. Casualment, és exactament el que cobra al mes. “La meva nòmina és el lloguer”, explica. Després de pagar les despeses bàsiques, no li queda marge per cobrir necessitats essencials dels seus fills. Tot i haver arribat a tenir fins a cinc feines, reconeix que “el cos ja no dona més”.

Càritas alerta també de factors que agreugen la pobresa, com els problemes de salut, les addicions o la manca de xarxa social. “Tenir algú que t’acompanyi marca la diferència entre sortir d’una situació d’exclusió o quedar-t’hi atrapat”, remarca Feu. Per això, l’entitat defensa un acompanyament integral, tant material com emocional, per reforçar la resiliència de les persones ateses.

Reclamen polítiques públiques urgents

Un altre cas és el d’Eduard Montalbán, veí de Sabadell, que després d’anys de feina va caure en una situació de sensellarisme a causa d’addiccions. Gràcies al suport de Càritas, ha pogut reconstruir la seva vida, reprendre els estudis i trobar una feina estable. “Quan estàs així, l’estructura i l’acompanyament són quasi el 100%”, afirma.

Davant aquest escenari, Càritas reclama polítiques públiques urgents: un pacte d’estat per a l’habitatge, una llei contra el sensellarisme i una prestació universal per criança. Sense aquestes mesures, adverteixen, la pobresa laboral continuarà creixent i posarà en risc la cohesió social del país.