Catalunya Diari

Joan Pera: "'Violines y Trompetas' és l'obra més divertida que he fet mai"

Joan Pera: "'Violines y Trompetas' és l'obra més divertida que he fet mai"| Laura Biela - Fotografia: http://www.grupfocus.cat

 



Què podran veure els espectadors a ‘Violines y Trompetas’?
Una de les comèdies clàssiques més divertides dels últims 50 anys. Aquesta obra es va estrenar amb el Paco Morán i va durar 3 anys en cartell, perquè és realment una comèdia divertidíssima. Jo he fet moltes comèdies divertides, però aquesta és la més divertida que he fet mai. El personatge és extraordinàriament bo, d’aquest que fa riure molt, ja que les coses que li passen fan molta gràcia.
 
Com és treballar amb la Lloll, el Ferran i l’Anna?
Quan et trobes amb grans actors tot és molt més fàcil. Aquesta comèdia al principi era un petit homenatge al Paco Morán, amb un repartiment tant golós que era impossible dir que no. La Lloll i el Ferran són dos actors de molt reconegut prestigi. L'Anna Gras, la nena, és també molt mona. Ens ho passem tan bé a escena, que em sembla que no hi hagut ni un dia que no se’ns escapés el riure en els quatre mesos que portem de gira. La situació és tant summament divertida, que no t’hi pots estar. 
 
Qui és el paper del Rafael (interpretat per Joan Pera a 'Violines y Trompetas'?
La història tracta d’un trio musical, molt especial. Jo estava casat amb la Lloll i al tenir problemes de salut ella se’n va amb el meu millor amic. Les malalties que pateixo fa que la cosa no acabi de tirar i llavors la meva dona busca altres homes. Llavors el meu amic s’enamora d’una altra noia i em tornen a deixar a mi amb la Lloll, i jo estic espantat perquè tinc molts problemes de salut. Per intentar aconseguir-la de nou rebo ajuda per saber com l'he d'enamorar i conquistar. Tot un 'tinglado' que la converteix en una de les històries més divertides que mai haureu vist.
 
Tenen alguna similitud en Rafael i en Joan Pera?
(riures) En principi no, jo no tinc mala salut i vaig funcionant, i en quant a 'lo altre' doncs funciona. Tinc sis fills, així que no em puc queixar. A la llarga sempre en un personatge hi vas posant algunes coses teves, que són molt personals. La gent que em coneix sempre vol veure aquell gest meu de sempre. Jo per exemple sempre jugo de prop aquesta malaltia, perquè a mesures que et fas gran més coses tens: que si ara la vesícula, que si ara el pàncreas, que si ara la pròstata... Jo crec que la gent en aquesta funció riu perquè em veu molt malalt. 
 
Fou complicat preparar el paper?
Quan es comença una comèdia sempre hi ha certa por, a més en aquesta hi havia el referent d’en Paco Morán. Aquesta obre tenia certa dificultat, tenia el mestratge del Paco, i és necessari trobar cadascú el seu espai. 'Violines y Trompetas' és una comèdies més divertides de fer i no m’ha costat gens preparar el paper. Quan una funció té els ingredients que té aquesta per un actor és un plaer. Jo m’ho passo molt bé.
 
Podríem dir que ‘Violines y Trompetas’ és un homenatge al seu company i amic Paco Morán.
Sí, em feia molta il·lusió fer-la. A més, al principi vaig estar assajant-la amb ell a l'hospital quan l'anava a veure. Ell em deia com ho havia de fer. Mentre va poder me la va estar dirigint i li feia molta gràcia que jo estigués fent el seu paper. Això el feia feliç i a mi m’agradava.
 
Com era treballar amb ell?
Treballar amb en Paco va ser un premi, l'excepció, ja que tots els actors hem treballat amb comèdies més o menys conegudes. Treballar sense en Paco és la regla; amb ell, l'excepció.  Ell era una passada. A més vam tenir la sort de fer una parella excepcional, una parella d’aquestes que passa un cop a la vida, on es troben dos persones que gaudeixen moltíssim junts sobre l’escenari. Érem molt feliços tots dos. 
 
Quin és el millor record que guardes d’ell?
(riures) Han set 30 anys junts, dia rere dia i tinc molts records d’ell. Recordo que l’últim dia que estàvem assajant ‘Violines y Trompetas’ em va dir: "Hazlo serio, no quieras hacer reír", perquè ell sempre deia que era un actor serio i clar, de la forma que ens ho deia, ens ‘pixàvem’ de riure. Sempre recordaré aquest moment. 
 
Podríem dir que la mort d’en Paco marca un abans i un després en la seva carrera?
Diria que no, perquè després d’en Paco he fet comèdies de molt d’èxit. El que passa és que va ser una sort trobar a en Paco. Considero que jo sense ell hauria continuar sent en Joan Pera, però troba’ns els dos va ser una sort molt més gran. La conjunció de tots dos va ser realment extraordinària. Són aquelles coses que et passen a la vida que són un punt de sort. 
 
A Lleida hi ha diverses companyies de teatre que busquen un espai en el món del teatre i cada dia ho tenen més complicat per triomfar. Quin consell els hi donaries?
Jo soc un gran defensor del teatre i és cert que cada vegada ho tenim més complicat, perquè els espais són petits, n’hi ha molt pocs, estan molt polititzats, etc. Però jo crec hem de lluitar perquè la gent vulgui expressar-se a través del teatre. Fer teatre és una de les coses més maques que hi ha a la vida. Jo estic en un punt, juntament amb el meu fill gran, de crear una fundació Joan Pera d’ajuda a la gent que vol fer teatre, és una mica la meva resposta a aquesta gent. L'objectiu és ajuda'ls, buscar sales, subvencions... per tirar endavant aquest projecte. A tots els que feu teatre, no deixeu de fer-n'hi mai perquè perdreu uns dels plaers de la vida, i aquest plaer és molt alt.
 
Aleshores, animaria als que estan començant o als que volen dedicar-se al teatre?
Quan tot estava molt malament en aquest país, les úniques coses que realment hi havia era teatre popular i teatre aficionat a cada poble i a cada ciutat. Llavors ens hem vam sortir., i vam fer teatre, al costat d’un sabater, d’una advocat. La gent no va deixar mai de fer teatre. Ara igual, que no es desenganyin i que segueixin fent teatre; de vegades amb més dificultats, de vegades amb menys.
 
És complicat viure del teatre avui en dia?
És molt complicat, tot i que ara hi ha molta producció, moltes pel·lícules, molta televisió i molta publicitat. Abans no hi havia res de res i també ens hem vam sortir. En aquests moments, de què es fàcil viure? Tot està molt complicat. La gent que es vol dedicar a fer cinema o interpretació està en un mitjà de futur. Si parlem de decorar una fàbrica de mitjons els diria que no, però la interpretació cada dia creix, cada dia hi ha més teatres i més televisions. La gent no s'ha de desanimar, estan una feina de futur, i al llarg de la vida acabes fent i acabes dedicant-te a allò que realment t’agrada i no s’ha de perdre l’esperança.



Comentaris

envia el comentari