|
Al 2008, el periodista iraquià Muntazer al Zaidi va tenir el pebrots de llançar-li una de les seves sabates al president dels Estats Units, aleshores George W. Bush, en el decurs d'una roda de premsa. Aquesta acció la va realitzar per expressar el seu rebuig a l'ocupació estrangera del seu país. El quinze de setembre del 2009 Muntazer va ser posat en llibertat i denuncià les tortures que li van infligir durant el captiveri.
Les imatges d'aquell llançament van donar la volta al món i molts ens vàrem sentir orgullosos d'aquell gest. Un gest valent que posà en boca de tothom el patriotisme i la desinhibició personal d'en Muntazer a l'hora de denunciar la situació del seu país. Ara però en Muntazer està essent banalitzat i utilitzat sense tanta valentia ni exposició personal.
David Fernàndez: la propera vegada si no l'has de llançar, no te la treguis.
Com a partit petit que som, patim del menyspreu dels grans mitjans de comunicació. Ens costa molt que es facin ressò de les nostres propostes, accions o feina institucional que realitzem al parlament o als municipis on tenim representació. Aquesta situació és normal… treballen per a qui treballen, són un apèndix del poder econòmic que dirigeix les cúpules dels partits grans. Són part del sistema i no ens i hem de capficar.
No tenim l'obligació de generar un titular en cada compareixença al Parlament, no tenim l'obligació de generar imatges mediàtiques en detriment del contingut oral d'una intervenció en comissió. Sincerament no hem d'entrar en el joc mediàtic per tal que la gent conegui la nostra feina.
En el meu cas i com a regidor de la CUP, no tinc tant de temps per pensar en fotos, vídeos i accions planificades amb l'objectiu de generar titulars. Com a regidor d'un partit com la CUP, estic obligat a denunciar constantment situacions i conductes que situen la meva família al punt de mira de cacics i panxacontents del sistema. Les meves intervencions als plens, han de ser sustentades i argumentades, he de convèncer amb la paraula i els fets. No tinc temps de mirar el fons d'armari per escollir la samarreta depenent de l'ordre del dia. En ocasions m'he presentat en comissió amb la roba de la feina.
Això del 'postureo' té els seus límits i agrada durant un cert temps. El cas més notori va ser la Pilar Rahola. Tots la recordem en la seva etapa de diputada a les Espanyes. Marcant cuixa i canalera ben oberta.
Tot això no cal. Si no cal als ajuntaments no entenc perquè al Parlament sí. La política en curt i de contacte que fem als consistoris, no ens deixa gaire temps per planificar estratègies de comunicació. Per això dic: el dia que veieu un regidor o regidora llançant una sandàlia a l'alcalde de torn, penseu que haurà estat un acte genuí, valent, espontani i sense pensar en la foto. David, si un dia en el decurs d'un ple municipal trec la sabata, serà per llançar-la com va fer en Muntazer i només en tindran constància els assistents al ple.
Gerard Cabezuelo, regidor-portaveu CUP de Les Borges Blanques
Les imatges d'aquell llançament van donar la volta al món i molts ens vàrem sentir orgullosos d'aquell gest. Un gest valent que posà en boca de tothom el patriotisme i la desinhibició personal d'en Muntazer a l'hora de denunciar la situació del seu país. Ara però en Muntazer està essent banalitzat i utilitzat sense tanta valentia ni exposició personal.
David Fernàndez: la propera vegada si no l'has de llançar, no te la treguis.
Com a partit petit que som, patim del menyspreu dels grans mitjans de comunicació. Ens costa molt que es facin ressò de les nostres propostes, accions o feina institucional que realitzem al parlament o als municipis on tenim representació. Aquesta situació és normal… treballen per a qui treballen, són un apèndix del poder econòmic que dirigeix les cúpules dels partits grans. Són part del sistema i no ens i hem de capficar.
No tenim l'obligació de generar un titular en cada compareixença al Parlament, no tenim l'obligació de generar imatges mediàtiques en detriment del contingut oral d'una intervenció en comissió. Sincerament no hem d'entrar en el joc mediàtic per tal que la gent conegui la nostra feina.
En el meu cas i com a regidor de la CUP, no tinc tant de temps per pensar en fotos, vídeos i accions planificades amb l'objectiu de generar titulars. Com a regidor d'un partit com la CUP, estic obligat a denunciar constantment situacions i conductes que situen la meva família al punt de mira de cacics i panxacontents del sistema. Les meves intervencions als plens, han de ser sustentades i argumentades, he de convèncer amb la paraula i els fets. No tinc temps de mirar el fons d'armari per escollir la samarreta depenent de l'ordre del dia. En ocasions m'he presentat en comissió amb la roba de la feina.
Això del 'postureo' té els seus límits i agrada durant un cert temps. El cas més notori va ser la Pilar Rahola. Tots la recordem en la seva etapa de diputada a les Espanyes. Marcant cuixa i canalera ben oberta.
Tot això no cal. Si no cal als ajuntaments no entenc perquè al Parlament sí. La política en curt i de contacte que fem als consistoris, no ens deixa gaire temps per planificar estratègies de comunicació. Per això dic: el dia que veieu un regidor o regidora llançant una sandàlia a l'alcalde de torn, penseu que haurà estat un acte genuí, valent, espontani i sense pensar en la foto. David, si un dia en el decurs d'un ple municipal trec la sabata, serà per llançar-la com va fer en Muntazer i només en tindran constància els assistents al ple.
Gerard Cabezuelo, regidor-portaveu CUP de Les Borges Blanques
