La LOMCE va estar el passat dia 24 d’octubre en el centre de la protesta de la jornada de vaga que en el sector educatiu es va viure a tot l’Estat i també a Catalunya. Tanmateix, la iniciativa legislativa del seu impulsor –rècord espanyol de valoració negativa en l’exercici del seu càrrec, el ministre Wert, amb 1,76 punts sobre 10- si bé té una lletra diferent comparteix la mateixa música amb la llei d’educació catalana vigent, la LEC, aprovada pel Parlament els primers dies de juliol de 2009.
Una i altra preveuen una estructura interna dels centres educatius que vol imitar el món de l’empresa. I ni l’escola ho és, una empresa, ni l’educació ha de ser un negoci. L’una i l’altra pretenen reduir l’educació a l’ensinistrament de futurs treballadors, mà d’obra barata per al mercat de treball cada cop més precaritzat, enlloc de formar una ciutadania crítica i autònoma. Tant la LOMCE com la LEC pretenen eradicar la democràcia de les escoles i els instituts establint un sistema jeràrquic, amb direccions gerencials –en diuen professionalitzades-. Totes dues normes destil·len a bastament que l’educació ha de poder ser una oportunitat de fer negoci i per això regalimen per tot arreu una obsessió per a la seva privatització.
És per tot plegat que rebutjar l’anomenada llei Wert sense abjurar de la LEC resulta un exercici contradictori i incoherent, si bé és cert que en aquest cas la còpia supera amb escreix l’original gràcies a les generoses aportacions de caràcter ideològic de la FAES, el laboratori d’idees que presideix el gran estadista Aznar –aquell que parlava català en la intimitat i que encara cerca ara les armes de destrucció massiva a l’Irak- i de la Conferència Episcopal Espanyola que tant es va manifestar pels carrers de Madrid en ocasió de la tramitació de la fins ara llei vigent, la LOE del PSOE. És veritat, la contrareforma educativa del PP s’inspira en molts aspectes en la LEC però hi afegeix la pretensió de retornar a la política lingüística predemocràtica, atorga a la Religió una condició que no havia tingut els darrers vint anys –en aquests moments les esmenes que s’introdueixen al Senat pretenen que sigui d’oferta obligatòria també a segon de batxillerat en els centres públics- i té un marcat caràcter recentralitzador i mercantilista (us recomanem un senzill exercici per copsar aquest darrer aspecte: compareu els preàmbuls de la LOMCE i de la LOE).
Amb tot, més enllà de les vagues i dels seus tradicionals balls de xifres quant a la participació, allò que resulta essencial és traslladar la força del carrer a l’aula, als consells escolars i als claustres. El professorat ha de recuperar l’espai que es va perdent amb el desplegament de la LEC, l’espai col·lectiuu del qual no pot ser desnonat. Cal recuperar el claustre com a òrgan de debat, de presa de decisions, com a òrgan de govern. Perquè, com es pot educar en els valors democràtics si es va pansint el funcionament democràtic intern dels centres educatius? Cal exercir la democràcia per a la formació de ciutadans crítics, cal comprometre’s en la gestió diària i igualitària del centre. Aquests són alguns dels reptes que no podem defugir.
Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs Lleida
Una i altra preveuen una estructura interna dels centres educatius que vol imitar el món de l’empresa. I ni l’escola ho és, una empresa, ni l’educació ha de ser un negoci. L’una i l’altra pretenen reduir l’educació a l’ensinistrament de futurs treballadors, mà d’obra barata per al mercat de treball cada cop més precaritzat, enlloc de formar una ciutadania crítica i autònoma. Tant la LOMCE com la LEC pretenen eradicar la democràcia de les escoles i els instituts establint un sistema jeràrquic, amb direccions gerencials –en diuen professionalitzades-. Totes dues normes destil·len a bastament que l’educació ha de poder ser una oportunitat de fer negoci i per això regalimen per tot arreu una obsessió per a la seva privatització.
És per tot plegat que rebutjar l’anomenada llei Wert sense abjurar de la LEC resulta un exercici contradictori i incoherent, si bé és cert que en aquest cas la còpia supera amb escreix l’original gràcies a les generoses aportacions de caràcter ideològic de la FAES, el laboratori d’idees que presideix el gran estadista Aznar –aquell que parlava català en la intimitat i que encara cerca ara les armes de destrucció massiva a l’Irak- i de la Conferència Episcopal Espanyola que tant es va manifestar pels carrers de Madrid en ocasió de la tramitació de la fins ara llei vigent, la LOE del PSOE. És veritat, la contrareforma educativa del PP s’inspira en molts aspectes en la LEC però hi afegeix la pretensió de retornar a la política lingüística predemocràtica, atorga a la Religió una condició que no havia tingut els darrers vint anys –en aquests moments les esmenes que s’introdueixen al Senat pretenen que sigui d’oferta obligatòria també a segon de batxillerat en els centres públics- i té un marcat caràcter recentralitzador i mercantilista (us recomanem un senzill exercici per copsar aquest darrer aspecte: compareu els preàmbuls de la LOMCE i de la LOE).
Amb tot, més enllà de les vagues i dels seus tradicionals balls de xifres quant a la participació, allò que resulta essencial és traslladar la força del carrer a l’aula, als consells escolars i als claustres. El professorat ha de recuperar l’espai que es va perdent amb el desplegament de la LEC, l’espai col·lectiuu del qual no pot ser desnonat. Cal recuperar el claustre com a òrgan de debat, de presa de decisions, com a òrgan de govern. Perquè, com es pot educar en els valors democràtics si es va pansint el funcionament democràtic intern dels centres educatius? Cal exercir la democràcia per a la formació de ciutadans crítics, cal comprometre’s en la gestió diària i igualitària del centre. Aquests són alguns dels reptes que no podem defugir.
Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs Lleida
