Per a moltes famílies monoparentals, l’estiu és una època de l’any complexa. Sense escola, amb casals que sovint no poden assumir econòmicament i amb menys xarxa familiar que els doni suport, es veuen obligades a fer mans i mànigues per cuidar els fills mentre treballen. L’Associació de Famílies Monoparentals de Catalunya ha alertat que la càrrega emocional i econòmica s’agreuja durant aquests mesos i ha avisat de la “por” que moltes usuàries manifesten quan arriba el mes de juliol. Tant l’entitat com les afectades consideren que calen ajudes específiques, una llei estatal que unifiqui el reconeixement d’aquest model familiar i mesures reals de conciliació: “No volem compassió, sinó que s’entenguin les dificultats de criar soles”.
NOU NÚMERO DE WHATSAPP: T’enviem les notícies més importants de Lleida al WhatsApp totalment gratis. Punxa aquí!
El final de curs és un sotrac per a moltes famílies, que han de continuar treballant mentre organitzen amb qui es queden els fills. La situació s’agreuja en el cas de les famílies monoparentals, que constaten que l’inici del període no lectiu representa un trencaclosques logístic i emocional majúscul. Aquest és un temor compartit per moltes mares monoparentals, que fan veritables malabars per poder seguir treballant sense deixar els fills desatesos. Entre els principals mals de cap hi ha qüestions com què fer amb els fills quan l’escola tanca, com pagar els casals i, sobretot, com mantenir-se emocionalment i econòmicament estables.
Ariadna Papió, mare monoparental del Martí, un nen de 13 anys que la dona va adoptar al Marroc quan tan sols era un nadó, ha assegurat que l’arribada d’aquesta època de l’any sempre l’ha angoixat. “Treballo fent vestuari per al cinema i passo moltes hores fora de casa”, ha explicat Papió, que ha indicat que no disposa d’una xarxa familiar que pugui fer-li costat i que amb un sol sou no pot afrontar la despesa de pagar un casal quatre setmanes. Ha admès que ara que el Martí ja és més gran, pot quedar-se sol a casa de tant en tant, tot i que ha lamentat que aquesta opció sovint es tradueix en deixar-lo “davant d’una pantalla”. Amb tot, ha reconegut que quan era petit va passar per un autèntic calvari. “Jo visc a Poble-sec i allà amb altres famílies del barri ens vam organitzar per ajudar-nos, perquè era l’única manera”, ha explicat.
De fet, ha recordat que quan el nen era petit va veure’s obligada a oferir una habitació de casa seva a canvi d’un canguratge del petit. També ha narrat que va arribar a plantejar-se una reducció de jornada, però ha dit que econòmicament aquesta solució era insostenible: “Amb un sou de mitja jornada no arribes a final de mes a Barcelona”, ha sentenciat.
Impacte emocional
Papió ha assegurat que les limitacions que aquestes famílies afronten durant les vacances també tenen un impacte emocional sobre els infants, perquè veuen que fan menys activitats que els seus companys o unes vacances més modestes: “Nosaltres visitem amics o familiars, però res de viatges en avió o estades llargues”, ha explicat Papió, que ha assegurat que amb l’arribada de l’adolescència, les comparacions es tornen més punyents.
