Ningú t’explica això sobre la felicitat: l’avís d’un neurocientífic

El neurocientífic portuguès Antonio Damasio s’ha convertit en una de les veus més influents de la neurociència contemporània. Autor d’obres decisives com L’error de Descartes, on confronta la suposada separació entre raó i emoció, Damasio defensa una idea rotunda que incomoda a més d’un: la felicitat no és un estat eteri ni mental, sinó una experiència encarnada que exigeix escoltar el cos. Aquesta idea, que situa al centre la felicitat segons Damasio, està marcant el debat públic sobre salut emocional i sentit vital.

El punt de partida del científic és clar: la ment no existeix separada del cos, i les emocions no són obstacles per a la racionalitat, sinó el seu fonament biològic. Per a ell, la felicitat consisteix en escoltar el cos i en la vida ben viscuda, una declaració que convida a frenar, reconèixer el que sentim i abandonar la fantasia idealista d’un benestar perpetu.

La societat contemporània tendeix a ignorar les sensacions

Damasio recorda que les sensacions corporals —la gana, el cansament, el dolor, l’estrès— no són soroll de fons, sinó missatges homeostàtics que indiquen què necessita l’organisme per mantenir l’equilibri. El problema, afirma, és que la societat contemporània tendeix a ignorar aquests senyals i a sobreposar-hi exigències productives, tecnologia i distracció permanent.

Ja a les seves primeres publicacions, el neurocientífic defensava que la ment és encarnada i que les emocions condicionen decisions tan quotidianes com la manera de vincular-nos o els riscos que assumim. Des d’aquest punt de vista, la felicitat no és una emoció fugaç, sinó un mapa intern que guia el nostre benestar físic, mental i social.

Una de les distincions conceptuals més citades del seu treball és la diferència entre emocions i sentiments. Les emocions són reaccions automàtiques, inscrites en el cervell evolutiu per protegir-nos. Els sentiments, en canvi, són la interpretació conscient d’aquestes reaccions, allò que ens permet comprendre’ns i construir identitat. Per això Damasio inverteix l’ordre tradicional: no som màquines que pensen i de vegades senten, sinó màquines sentimentals que pensen.

Aquesta tesi té un impacte directe en la manera com entenem les relacions, els valors i la convivència. La raó, diu, no és suficient sense aquesta escolta interna, i la vida autèntica exigeix honestedat emocional i cura corporal. Aquest equilibri és el que, per a Damasio, defineix una “vida ben viscuda”.

Els riscos associats a la intel·ligència artificial

Entre les seves reflexions recents, el neurocientífic també alerta sobre els riscos associats a la intel·ligència artificial. Les màquines, per molt que dominin el llenguatge, no tenen cos, ni sensacions internes ni consciència moral, i per tant no poden desenvolupar empatia ni compassió. La seva advertència és provocadora: confiaríem en un ésser humà que no sentís? L’expert anima a pensar-ho dues vegades abans de delegar conflictes vitals a la IA.

Damasio també assenyala que la pèrdua de contacte amb el propi cos, agreujada per la sobrestimulació digital i la desconnexió social, està afeblint la capacitat col·lectiva d’empatia, comunitat i cura mútua. “El principal perill de la IA és que roba l’atenció que mereixen les persones que ens envolten”, advertia en declaracions recents.

Què és la felicitat?

Arribats a aquest punt, què és la felicitat? Per al neurocientífic, no és acumular mèrits, esquivar el dolor ni perseguir un ideal immòbil. La felicitat habita en el respecte constant al cos, en respondre a les seves necessitats, en cultivar relacions significatives i en acceptar la vulnerabilitat. És reconèixer la por, la incertesa i continuar vivint amb sentit.

Segons la felicitat segons Damasio, el secret estava sempre davant nostre: som cos, som emoció i som comunitat. I mentre no tenim cap botó de reset, tenim la possibilitat d’estar presents, escoltar i sentir.