Influencers virtuals: el futur sense rostre de la fama digital

Durant anys, les xarxes socials s’han omplert de rostres perfectes, vides aparentment idíl·liques i carisma calculat. Però, segons la mateixa intel·ligència artificial, el futur de la influència no tindrà rostre humà. Els influencers del futur seran entitats creades per codi: simulacions digitals tan convincents que semblaran reals, tot i que no ho siguin.

Aquests nous ídols no naixeran, no sentiran ni dormiran mai. Seran personatges generats per IA, dissenyats per reaccionar a les tendències, crear contingut en temps real i adaptar-se a les emocions del públic amb una precisió que cap persona podria igualar. No és ciència-ficció: ja existeixen exemples com Lil Miquela, Imma o Nobody Sausage, figures virtuals amb milions de seguidors que col·laboren amb marques, llancen cançons i protagonitzen campanyes publicitàries globals —sense haver trepitjat mai el món real.

La revolució dels influencers creats per màquines

Segons la pròpia IA, aquest fenomen dels influencers virtuals tot just comença. Amb els avenços en modelatge 3D, llenguatge natural i generació de veu, ben aviat veurem personalitats digitals capaces de respondre missatges, improvisar converses i modificar la seva història en funció de les reaccions dels seus seguidors.

A diferència dels humans, aquestes entitats no es cansen, no envelleixen i no cometen errors. Cada paraula, gest o emoció pot calibrar-se al detall, adaptant-se tant als algoritmes de les plataformes com al gust específic de cada usuari. Darrere d’aquestes figures hi ha equips d’enginyers, dissenyadors i sistemes d’anàlisi de dades que estudien des del color de la roba fins al tipus de somriure que genera més clics.

El resultat és un carisma fabricat, una autenticitat programada que redefineix completament el concepte d’influència. Per a les marques, aquests avatars representen el somni perfecte: una figura que mai provoca polèmiques, mai s’equivoca i sempre ven. Un influencer sense vida real, però amb una presència constant i controlada al mil·límetre.

Quan l’autenticitat es converteix en simulació

Tanmateix, la mateixa IA adverteix d’un possible perill. A mesura que aquestes figures digitals guanyin popularitat, el que és humà podria esdevenir el veritablement escàs. En un món dominat per la perfecció programada, els errors, les emocions genuïnes i les imperfeccions podrien convertir-se en un luxe emocional. Si fins i tot una llàgrima pot ser simulada, com distingirem allò autèntic del que és artificial?

El futur que s’albira no serà completament digital ni totalment humà: serà híbrid. Les pantalles reflectiran versions millorades de nosaltres mateixos, creades per fascinar-nos i vendre’ns realitats dissenyades. Enmig d’aquest mirall tecnològic, potser acabarem preguntant-nos qui imita a qui: la màquina a l’humà… o l’humà a la màquina.