‘L’ombra del suicidi policial’

A l’Estat espanyol, més de 450 agents de les forces de seguretat s’han tret la vida en els darrers vint anys. És a dir, un suïcidi policial cada 16 dies. No són xifres abstractes: són companys, famílies trencades i buits impossibles d’omplir.

La tragèdia recent, amb tres agents de la Policia Nacional que van decidir acabar amb la seva vida en un mateix dia, torna a situar el problema al centre del debat. El sindicat Jupol ho ha expressat amb claredat: malgrat les reiterades denúncies, la Direcció General de la Policia i el Ministeri de l’Interior continuen sense oferir una resposta adequada. Reconeixen la tasca del Gabinet d’Intervenció Psicosocial i dels seus professionals, però subratllen que els recursos són clarament insuficients per atendre una plantilla de gairebé 75.000 policies.

El desgast professional no apareix d’un dia per l’altre. Amb els anys, el pes de la feina transforma la mirada. Els torns interminables, l’exposició constant a la violència i les decisions que marquen vides deixen empremta. A poc a poc, apareix l’aïllament silenciós, gairebé invisible al principi, fins que la tragèdia irromp sense avís.

A aquest desgast s’hi afegeix la fatiga derivada dels torns irregulars i la manca de conciliació, juntament amb les càrregues familiars i econòmiques, la sensació d’estancament professional i la dificultat de demanar ajuda en un entorn masculinitzat, on mostrar vulnerabilitat encara es confon amb debilitat. Si a tot això hi sumem la disponibilitat permanent d’un mitjà letal com és l’arma de foc, el risc es multiplica. El burnout no és només un terme acadèmic: és la realitat diària de molts agents, que perceben com la seva salut mental s’erosiona dia rere dia.

La recerca acadèmica confirma allò que alguns intuíem: el risc de suïcidi a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional és superior al de la població general. Entre 1993 i 2020, la taxa anual va ser de 17,19 casos per cada 10.000 agents, amb especial incidència en homes de més de 40 anys (García-Ramos et al., 2023). L’edat mitjana a la Policia Nacional és de 42 anys, i el mateix succeeix en altres cossos policials, una dada que reflecteix l’envelliment de les plantilles i ajuda a entendre per què les franges més madures són les més vulnerables.

Aquest context de plantilles madures, llargues trajectòries de servei i elevada exposició a l’estrès operatiu hauria de reforçar la urgència d’abordar la salut mental com una prioritat estructural. No parlem només de protocols o campanyes puntuals: es tracta de prevenir, acompanyar i cuidar des del primer dia.

Aquest 10 de setembre, Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi (DMPS), ens ha de recordar que cada cas és una vida truncada, no només una estadística. I que el problema no es resoldrà amb discursos simbòlics, sinó amb recursos suficients, polítiques sostingudes i una voluntat real d’enderrocar l’estigma.

Tenir cura de qui ens cuida no és un gest de cortesia: és una obligació moral i professional per garantir una seguretat pública sòlida, humana i sostenible.