|
Acabada l’orgia del totxo i sense un duro a les butxaques, l’Ajuntament de Lleida cerca la manera de fer front a inversions, despeses i compromisos de tota mena adquirits en els anys de les vaques grasses i la màniga ampla. La solució que se’ns proposa no és altra que vendre. I els serveis públics sembla que estan d’oferta: enllumenat públic, radars i semàfors,… han vingut a engrossir una ja àmplia llista on ja hi figuraven el proveïment d’aigües, el transport urbà, l’atenció domiciliària a la gent gran, la recollida de la brossa entre molts d’altres. La Paeria se’n ven la gestió al sector privat per aconseguir uns minsos fons a curt termini que serviran per pagar quatre factures de venciment immediat i, tot sigui dit, per treure’s de sobre el maldecap de gestionar el personal adscrit al servei i la impopular responsabilitat d’augmentar les tarifes, una decisió que si s’atribueix a l’empresa concessionària, sembla que no desgasta tant al govern de torn.
Abans de fer el pas, però, cal elevar a dogma aquell tòpic tant suat que ve a defensar allò de que el sector privat gestiona millor el servei que no pas el públic, que és més eficient, de major qualitat i, en definitiva, més barat. Encara que sigui a costa de prestar menys serveis, fer-ho sota criteris estrictament economicistes i, per tant, no d’interès públic, i retallant els drets laborals al personal. El clau es rebla garantint contractualment a l’empresa concessionària marge comercial envejable: curiosa manera d’entendre el lliure mercat, la dels nostres liberals de benefici garantit.
Tot plegat, curterminisme de poca volada que algunes de les ciutats europees de referència que l’havien practicat, després d’analitzar-ne els resultats anys després, han decidit començar a revertir remunicipalitzant de nou els serveis que anys enrere havien externalitzat o privatitzat Un exemple prou il·lustratiu és el cas de la ciutat de París, on el socialista Bertrand Delanoë, va prendre el gener del 2010 la valenta decisió de rescatar el servei de proveïment d’aigua a la ciutat (un servei complex que abasteix 3,5 milions de persones!) després d’un període de 25 anys de gestió privada. Segons apuntava la seva adjunta recentment, Anne Le Strat, abans de prendre la decisió, havien constatat que existia una alta opacitat financera en la gestió del servei i una pèrdua de control tècnic i de governabilitat del sistema. Detectat el problema, el pas següent fou la remunicipalització del servei.
Avui, el sistema públic de proveïment d’aigües parisenc ha aconseguit reduir el cost de la tarifa en un 8% i obté uns beneficis públics de 35MEUR anuals que es destinen a sufragar costos i despeses ordinaris del propi ajuntament, com per exemple el cost d’altres serveis públics la prestació dels quals no genera superàvit a les arques municipals (ep, ni tampoc cal que tots en produeixin!). Una senyora puntada de peu al fetge d’aquells que eleven a dogma allò de l’eficiència privada del servei per damunt de la pública i una lliçó per a polítics curterministes que no entenen que l’eficiència del servei no depèn de la naturalesa jurídica de qui el presta, sinó de la pròpia capacitat del seu gestor per fer-ho de manera eficient.
Lluny de caminar en la direcció de remunicipalitzar la gestió dels serveis públics que marquen algunes de les capitals europees de referència, Lleida reprodueix en ple segle XXI, el fallit model llatinoamerià dels anys 90, marcat per les privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics i dels proveïments urbans. Un model retro i completament obsolet, allunyat d’enfocaments innovadors per a reformar els sistemes públics de subministraments i de prestació de serveis públics urbans que pertoquen als temps actuals i que requereixen de reformulacions que parteixin de la participació ciutadana i d’altres formes de democratització. Models que tinguin per objectiu superar la burocràcia, la corrupció i altres problemes que solen trobar-se a l’arrel del fracàs del servei públic, i garantir els serveis assequibles per tots i totes a través d’empreses que siguin veritablement públiques, no només pel que es refereix a la titularitat, sinó també a la participació.
Ferran Dalmau, CUP Lleida
Abans de fer el pas, però, cal elevar a dogma aquell tòpic tant suat que ve a defensar allò de que el sector privat gestiona millor el servei que no pas el públic, que és més eficient, de major qualitat i, en definitiva, més barat. Encara que sigui a costa de prestar menys serveis, fer-ho sota criteris estrictament economicistes i, per tant, no d’interès públic, i retallant els drets laborals al personal. El clau es rebla garantint contractualment a l’empresa concessionària marge comercial envejable: curiosa manera d’entendre el lliure mercat, la dels nostres liberals de benefici garantit.
Tot plegat, curterminisme de poca volada que algunes de les ciutats europees de referència que l’havien practicat, després d’analitzar-ne els resultats anys després, han decidit començar a revertir remunicipalitzant de nou els serveis que anys enrere havien externalitzat o privatitzat Un exemple prou il·lustratiu és el cas de la ciutat de París, on el socialista Bertrand Delanoë, va prendre el gener del 2010 la valenta decisió de rescatar el servei de proveïment d’aigua a la ciutat (un servei complex que abasteix 3,5 milions de persones!) després d’un període de 25 anys de gestió privada. Segons apuntava la seva adjunta recentment, Anne Le Strat, abans de prendre la decisió, havien constatat que existia una alta opacitat financera en la gestió del servei i una pèrdua de control tècnic i de governabilitat del sistema. Detectat el problema, el pas següent fou la remunicipalització del servei.
Avui, el sistema públic de proveïment d’aigües parisenc ha aconseguit reduir el cost de la tarifa en un 8% i obté uns beneficis públics de 35MEUR anuals que es destinen a sufragar costos i despeses ordinaris del propi ajuntament, com per exemple el cost d’altres serveis públics la prestació dels quals no genera superàvit a les arques municipals (ep, ni tampoc cal que tots en produeixin!). Una senyora puntada de peu al fetge d’aquells que eleven a dogma allò de l’eficiència privada del servei per damunt de la pública i una lliçó per a polítics curterministes que no entenen que l’eficiència del servei no depèn de la naturalesa jurídica de qui el presta, sinó de la pròpia capacitat del seu gestor per fer-ho de manera eficient.
Lluny de caminar en la direcció de remunicipalitzar la gestió dels serveis públics que marquen algunes de les capitals europees de referència, Lleida reprodueix en ple segle XXI, el fallit model llatinoamerià dels anys 90, marcat per les privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics i dels proveïments urbans. Un model retro i completament obsolet, allunyat d’enfocaments innovadors per a reformar els sistemes públics de subministraments i de prestació de serveis públics urbans que pertoquen als temps actuals i que requereixen de reformulacions que parteixin de la participació ciutadana i d’altres formes de democratització. Models que tinguin per objectiu superar la burocràcia, la corrupció i altres problemes que solen trobar-se a l’arrel del fracàs del servei públic, i garantir els serveis assequibles per tots i totes a través d’empreses que siguin veritablement públiques, no només pel que es refereix a la titularitat, sinó també a la participació.
Ferran Dalmau, CUP Lleida
NOU NÚMERO DE WHATSAPP: T'enviem les notícies més importants de Lleida al WhatsApp totalment gratis. 
TELEGRAM LLEIDADIARI: Ara també podeu rebre les notícies de LleidaDiari a través del canal de Telegram. 
