Catalunya Diari

Ambició i Poder

Ambició i Poder| Ramon Prat

 



La meva participació en una taula rodona sobre 'Ambició i Poder', com a cloenda de la representació teatral Ricard III de Shakespeare, a l’Espai de Recerca Sant Martí, m’ha estimulat a reflexionar sobre aquests dos desitjos humans i la seva repercussió en la vida de les persones i la societat. La representació fou organitzada pel Museu de Lleida i presentada pel seu director Josep Giralt.
 
Vàrem compartir la taula rodona amb Francesc Pané, des de la perspectiva de l’ús del poder polític, i Ramon Vicens des del poder de la banca. Va actuar de moderador el crític i autor teatral Emili Baldellou. El debat entre nosaltres i amb el públic existent fou molt ric. Per això, no pretenc fer-ne una síntesi, sinó reflexionar des de la perspectiva teològica.
 
L’ambició consisteix en desitjar sempre més, en una fuga cap endavant, que mai acaba d’assolir el seu objectiu de possessió de diners, de poder i de prestigi. A més a més, ho fa sovint trepitjant els altres.  El poder, en canvi, és la capacitat creadora de l’ésser humà que el fa competent en algun àmbit de la vida i, en aquest sentit, és una força positiva. El problema emergeix, quan aquesta capacitat creadora es barreja amb l’ambició i la lluita de poder, perquè aleshores esdevé corrosiva. Això es pot observar fàcilment en l’àmbit de la política i l’economia.
 
Aquesta tensió pròpia dels éssers humans en tots els àmbits de la vida, també, es dóna a l’interior de l’Església, perquè la religió pot ésser viscuda com a poder espiritual i transcendent, i aleshores fonamenta la llibertat interior i l’amor incondicional. Tanmateix, també, pot ésser viscuda com a utilització del nom de Déu per dominar la consciència dels altres i posar-los al servei dels propis interessos.
 
Per aquesta raó, a l’interior de l'Església hi podem trobar el millor i el pitjor. El millor es manifesta en la força d’aquells cristians, sovint anònims, que han assolit una llibertat creadora i la viuen amb un amor incondicional. Les paraules de Jesús de Natzaret en l’escena del lavatori dels peus dels seus deixebles és una diapositiva de la millor vessant en l’ús del poder (Jn. 13, 1-17).
 
La pitjor vessant es posa en relleu quan la religió és utilitzada per controlar els altres i crear una dependència econòmica, mental, emocional o espiritual. L’escena de l’expulsió dels mercaders del temple és una diapositiva que mostra aquesta perversió (Jn. 2, 13 – 22).
 
Així doncs, la teologia ha d’estar molt atenta a la realitat per denunciar l’ús ambiciós del poder a l’interior de l’Església, perquè és un gran escàndol, i al mateix temps, anunciar la creativitat transformadora de la fe, perquè és una força insubornable al servei del bé comú.
 
Ramon Prat, vicari general de Lleida



Comentaris

envia el comentari