Catalunya Diari

Coletas, sandàlies i altres manifestacions polítiques

Coletas, sandàlies i altres manifestacions polítiques| Teresa Ibars

 



Què passa que se’ns descontrola tot plegat? Què passa que ens surten nans per allí on passem i no passem tant victoriosament per allí on voldríem? Què passa que cada cop hi ha més gent implicada en desmuntar-nos la paradeta? Deuen de pensar els fins ara macropartits que controlaven la política i que curiosament han ajudat tant als grans poders econòmics. 
 
Ens trobem davant d’una situació ben curiosa. La gent que políticament s’havia situat sempre en alguna opció tant de dretes com d’esquerres –les majoritàries PP i PSOE/PSC-, està clar que es miren amb un cert desencant el que els seus líders tan històrics com actuals, estan fent i que ras i curt es resumeix en permetre descaradament que la gran economia sigui cada cop més gran i salvatge i que les persones de carrer ens trobem cada cop amb una soga més forta al voltant del nostre coll. Veuen –i veiem- amb estupefacció com permeten fenòmens tals com que el 94% d’empreses de l’IBEX tinguin els seus capitals en paradisos fiscals impunement. Veuen com moltes d’aquestes empreses tenen personatges, tipus Felipe González que de socialista només li queda els havans que es fuma, en els seus consells d’administració. Veuen com la fins ara anomenada classe mitjana cada cop ho és menys i com famílies senceres passen a incrementar la pobresa de solemnitat. 
 
Veuen i veiem repeteixo com tot plegat esdevé un desastre que la ciutadania, cada cop més conscient, vol –volem- deturar. Per altra banda apareixen fenòmens espontanis que desestabilitzen els poders fins ara establerts i palesen el descontentament d’una ciutadania que, cada cop més crítica, pren partit per opcions alternatives i per tant descontrolades. Així un Podemos, un Procés Constituent, una Plataforma d’afectats per la Hipoteca, una Plataforma Auditoria Ciutadana pel Deute, una entrada de la CUP al Parlament de Catalunya, un Multireferendum i tants d’altres moviments, posen en la corda fluixa allò que constituïa el poder governamental i que suposadament responia als patrons d’una més que profanada democràcia. 
 
Quina casualitat que en aquest marc i moment a l’Ajuntament de Barcelona es prengui el determini d’enderrocar un símbol de tot aquest altre món alternatiu –de política, de cultura, de lleure...-. Quina casualitat que s’hagin trencat –malgrat el que digui l’alcalde Trias- unes negociacions i uns acords que no anaven en la direcció del que ha succeït en aquesta darrera setmana. El desallotjament i enderrocament de Can Vies resulta totalment incomprensible perquè en definitiva no s’entén qui en surt guanyant ni què. Però ben bé dona la impressió que s’ha iniciat una política per part de l’establisment de control d’allò que no es descontrola i que a més dóna la impressió que s’estén com una taca d’oli. 
 
Els que volem i lluitem per models socials alternatius, veiem amb incredulitat que tot sigui tan fortuït. Resulta si més no paradoxal que en plena crisi econòmica, crisi de valors tant polítics com culturals i replantejament del sistema, les iniciatives populars vagin prenen consciència de que ja no serveix allò de canviem quelcom per a que tot continuï igual; ja no volem que el gran capital controli els nostres polítics que són els executors d’unes polítiques despietades; ja no volem veure més com és matxuca tot allò que no passa per l’argolla del sistema. I que curiós deia, que just en aquest moment de creixement de la conscienciació col·lectiva –consciència de classe?-, es donin fenòmens com el de Can Vies que el que fan es criminalitzar justament les persones que precisament volen aquest canvi de tot per canviar-ho tot. Que curiós que davant el creixement de les persones implicades en un altra forma de fer, aquesta es demonitzi i s’acusi, en sentit pejoratiu, d’allò que precisament vol ser: antisistema. 
 
Teresa Ibars, CUP Lleida


Comentaris

envia el comentari