Catalunya Diari

Desigualtat, pobresa i pressupostos d’educació



Thomas Piketty, economista de moda francès, explica perquè la desigualtat social només s’ha reduït després de les guerres mundials i perquè aquesta diferència s’ha recuperat en tan sols 7 anys de crisi. El capitalisme i la concentració de la riquesa en molt poques mans progressa molt més ràpidament que el creixement econòmic i l’única manera de compensar-lo és una opció decidida i global de posar impostos al capital, la riquesa i la successió. Si comparem aquests plantejaments amb el pla fiscal que presentaren els ministres de Rajoy el passat dia 1 de maig ens adonarem que aquí ni s’insinua que els rics paguin més, ni tan sols s’albira la possibilitat d’inspeccionar a fons les seves rendes. Aquí, els que representen el capital segueixen imposant la seva política.
 
L’Estat espanyol és el segon país de la UE amb més pobresa infantil segons l’informe de Càritas Europa presentat a Atenes el dia 27 de març de 2014 sobre l’impacte social de les mesures d’austeritat aplicades en els països colpejats per la crisi. Aquest va ser l’informe que tan poc va agradar el ministre Montoro, personatge capaç d’assegurar sense envermellir que els salaris espanyols augmenten. L’esmentat informe assenyala que amb 2.600 milions d'euros s’eradicaria la pobresa infantil a Espanya. Una xifra molt similar és la que es destinarà a rescatar les empreses que van invertir en l’època dels governs Aznar en la construcció d’autovies que s’han demostrat inviables. Aproximadament la meitat d’aquesta quantitat és la que s’ha pagat abans que vencés el termini a l’empresa del projecte Castor en concepte d’indemnització. Però ja sabem com funcionen els governs neoliberals: primer es rescata qualsevol cosa abans que les persones: la banca, les grans empreses, etc.
 
D’altra banda, les darreres setmanes hem conegut que el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2015 no recullen cap partida per finançar les escoles bressol quan és prou sabut que més inversió en aquesta etapa educativa resulta decisiva per fer efectiva i real la igualtat d’oportunitats. Els comptes per aquest any recén estrenat són un 17,6% inferiors als de 2009 –hi ha, en canvi, 28.000 alumnes més en el sistema- i suposen 950 milions d'euros menys per a l’educació. A més, aquesta vegada, cau un 41% el finançament de les escoles de música, dansa i conservatoris. Per contra, els concerts educatius dels centres privats augmenten un 17%. No cal pas dir que se segueixen concertant els centres que segreguen per sexe l’alumnat i que els darrers quatre anys ha suposat una desviació de 100 milions d'euros de diners públics cap a aquest tipus d’escoles. Uns concerts basats en la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009.
 
En aquest context de retallades i de creixent augment de les desigualtats cal dir ben clar que no serveix de gaire res establir només objectius macro. El que cal és fixar prioritats específiques com és ara lluita contra la nova “pobresa laboral”, aquesta que fa possible que un 12% de persones que treballen no guanyin prou per escapar del cercle de la pobresa. O bé implementar polítiques que tendeixin a reduir la desequilibrada escolarització de l’alumnat que vulnera la igualtat d’oportunitats tal i com assenyala el Síndic de Greuges en el seu informe anual. És per això que cal promoure salaris mínims decents, sistemes fiscals progressius i invertir adequadament en educació, almenys tant com ho fan els països del nostre entorn. Altrament, Catalunya i el sud d’Europa en el seu conjunt, es pot enfonsar encara més en aquesta espiral sense fi que fa preveure a Intermón Oxfam que l’any 2025 hi hagi a Espanya 20 milions de persones pobres, moltes d’elles infants i adolescents. I el que és més greu encara: quan la població vegi que la protecció falla és possible que deixi de creure en la convivència, que deixi de creure en la democràcia.
 
Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs (IAC)


Comentaris

envia el comentari