Catalunya Diari

Desigualtat, pobresa i pressupostos educatius



En la cimera que es convoca cada any a finals de gener a Davos (Suïssa) es va admetre per primera vegada a començaments d’aquest any que s’acaba que el capitalisme i les seves extensions en política potser havien anat massa enllà i que allò que convé és dissenyar un programa de remodelació, per tal de mantenir un creixement sostingut que no augmenti més els desequilibris socials que ha deixat la crisi global. No era pas un acte de contrició sinó més aviat l’assumpció de que la desigualtat social comença a constituir un seriós risc d’implosió en un horitzó no gaire llunyà.
 
Thomas Piketty, economista de moda francès, explica perquè la desigualtat social només s’ha reduït després de les guerres mundials i perquè aquesta diferència s’ha recuperat en tan sols 7 anys de crisi. El capitalisme i la  concentració de la riquesa en molt poques mans progressa molt més ràpidament que el creixement econòmic i l’única manera de compensar-lo és una opció decidida i global de posar impostos al capital, la riquesa i la successió. 
 
L’Estat espanyol és el segon país de la UE amb més pobresa infantil segons l’informe de Càritas Europa presentat a Atenes el dia 27 de març de 2014. Aquest va ser l’informe que tan poc va agradar el ministre Montoro el qual és capaç d’assegurar sense envermellir que els salaris espanyols augmenten. L’esmentat informe assenyala que amb 2.600 milions d'euros s’erradicaria la pobresa infantil a Espanya. Una xifra molt similar és la que es destinarà a rescatar les empreses que van invertir en l’època dels governs Aznar en la construcció d’autovies que s’han demostrat inviables. Aproximadament la meitat d’aquesta quantitat és la que s’ha pagat abans que vencés el termini a l’empresa del projecte Castor en concepte d’indemnització. Però ja sabem com funcionen els governs neoliberals: primer es rescata qualsevol cosa abans que les persones: la banca, les grans empreses, etc.
 
Per si tot això no fos prou, el consell de ministres del dia 30 d’abril aprovava el Programa d’Estabilitat 2014-2017 pel qual es pretén reduir la despesa social i estalviar en despeses de personal: 40.000M d’ajust per aconseguir que el dèficit conjunt de les administracions passi del 6,6% anotat el 2013 a l’1,1% programat per al 2017. Durant aquest període només pujarà la despesa en interessos del deute públic. La despesa en educació passarà del 4,5% del 2012 al 3,9% el 2017; i la de salut, del 6,2% al 5,3% del PIB.
 
Aquests darrers dies hem conegut que els pressupostos de la Generalitat per al 2015 no recull cap partida per finançar les llars d’infants municipals quan és prou sabut que més inversió en aquesta etapa resulta decisiva per combatre la desigualtat d’oportunitats. Els comptes per l’any vinent són un 17,6% inferiors als de 2009 i suposen 950 milions d'euros menys en educació. A més, aquesta vegada cau un 41% el finançament de les escoles de música, dansa i conservatoris. Per contra, els concerts educatius dels centres privats augmenten un 17%. No cal pas dir que segueixen concertant-se els centres que segreguen per sexes i que els darrers 4 anys han suposat una desviació de 100 milions d'euros de diners públics cap a aquestes escoles. Uns concerts basats en la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya.
 
En el seu informe anual el Síndic de Greuges de Catalunya proposa deu reptes principals en què cal posar l’accent per donar compliment efectiu a la Convenció de Nacions Unides sobre els drets de l’ infant  i de la qual el passat dia 20 de novembre se n’ha commemorat el 25è aniversari. Per citar-ne només alguns, Ribó assenyala que com que es constaten dèficits en la inclusió dels infants amb discapacitat malgrat els reconeixements normatius el que cal és l’escolarització de forma inclusiva i amb plenes garanties; d’altra banda, a Catalunya, el 29,4% d’infants menors de setze anys es troba en situació de pobresa relativa i és necessària doncs, com a mínim, una renda garantida per combatre-la. Les polítiques de suport a les famílies presenten mancances estructurals derivades de la baixa inversió pública, agreujades per l’increment de les necessitats socials d’aquestes i per les restriccions pressupostàries. Hi ha una manca d’equitat del sistema educatiu i una de les polítiques clau per combatre les desigualtats educatives, l’educació infantil de primer cicle, ha patit un retrocès derivat de la reducció de la despesa pública en aquesta etapa. Es constata també una escolarització desequilibrada de l’alumnat que vulnera la igualtat d’oportunitats dels infants més desfavorits, sense que hi hagi hagut una millora significativa en els nivells de segregació escolar del sistema d’ençà de l’any 2007. Molts reptes per a una Consellera que defensa a ultrança la LEC i acata la LOMCE inspirada en la norma catalana del ministre Wert.
 
En aquest context de retallades i de creixent augment de les desigualtats i de la manca d’igualtat d’oportunitats cal dir ben clar que no serveix de gaire res establir només objectius macro. El que cal és fixar prioritats específiques com les que assenyala el Síndic o com és ara la lluita contra la nova “pobresa laboral”, aquesta que fa possible que un 12% de persones que treballen no guanyin prou per escapar del cercle de la pobresa. És per això que cal promoure salaris mínims decents, sistemes fiscals progressius i invertir adequadament en educació. Altrament, el nostre país i Europa en el seu conjunt es pot enfonsar encara més en aquesta espiral sense fi que fa preveure a Intermón Oxfam que l’any 2025 hi hagi a Espanya 20 milions de persones pobres, moltes d’elles infants i adolescents. I el que és més greu encara: quan la població vegi que la protecció falla és possible que deixi de creure en la convivència, que deixi de creure en la democràcia, el pitjor de tots els escenaris possibles.
 
Permanent del Secretariat d’USTEC·STEs (IAC)



Comentaris

envia el comentari