Catalunya Diari

Dol a l’educació



Consternats, profundament xocats i amb un gran sentiment de tristor ens hem quedat el dilluns 20 d’abril els ensenyants i, en general, la comunitat educativa d’aquest país que com sempre després del cap de setmana reprenia l’activitat lectiva a les aules de les escoles i els instituts. Perquè no hi ha res més absurd que una mort prematura i evitable, ens preguntàvem sense obtenir resposta perquè havia passat allò que crèiem que mai no havia de tenir lloc vora nostre. Uns fets inexplicables que a mesura que en coneixíem els detalls feien créixer més encara la nostra commoció i el nostre desconcert. Unes notícies que ens anaven arribant a través de la mateixa premsa que com sempre passa en aquestes ocasions focalitza tota la seva atenció en un punt concret, com si al món deixés de passar cap altra cosa. 
 
Més enllà de la incomprensió que casos com aquest ens susciten, els fets ocorreguts al Joan Fuster del barri de Navas revelen que hi ha aspectes de la conducta humana que escapen de qualsevol forma de control per sofisticat que aquest sigui. Volem creure que estem davant d’un fet aïllat, d’una situació extraordinària que no es pot tornar a repetir i que esperem que els investigadors que treballen en el cas aclareixin ben aviat.
 
Rebutgem i condemnem l’atac al professorat i a l’alumnat dut a terme a l’Institut Joan Fuster, alhora que qualsevol altra forma de violència. Creiem que la resolució pacífica del conflicte és la forma en la qual hem d’educar per tal de preservar la convivència i el respecte a la diferència. L’acció descontrolada i violenta de l’alumne de l’Institut Joan Fuster s’ha emportat per davant la vida d’un mestre, d’un professor a qui volem retre homenatge des d’aquestes línies. Per haver sortit en auxili i defensa dels seus companys i dels seus alumnes va trobar la mort en un passadís del centre que l’endemà havia de deixar en tractar-se d’una substitució breu la que estava realitzant, a l’espera que un nou nomenament, en un altre indret, li donés l’oportunitat de continuar exercint el seu ofici. L’Abel era un d’aquests docents a qui la consellera Rigau es referia el setembre de 2013, a l’inici d’un nou curs escolar, assegurant que la seva responsabilitat respecte del professor titular no era exacta, justificant així la retallada de jornada i sou que el seu Departament havia implementat per aquest col·lectiu. Un ofici que el professorat -especialment el de l’ESO- exerceix en unes condicions que han empitjorat de forma notòria els darrers anys per l’augment del temps lectiu, de les ràtios de l’alumnat, de la burocràcia que cerca la rendibilitat i la productivitat en comptes de la col·laboració i la solidaritat, i pels constants vaivens en la normativa.
 
I aquí s’escau també denunciar les retallades sofertes en els recursos que els centres disposaven fa pocs anys pel que fa als professionals de suport a la docència o dels programes de formació permanent que han vist com es reduïa a zero la partida destinada a aquest capítol.
 
Retallar en sanitat, en educació i en serveis socials és anar en contra de la majoria de la població, té conseqüències i no es pot justificar amb la ja sabuda cantarella de que “no hi ha diners”. I tant que n’hi ha. Passa, però, que no es reparteixen de manera justa, equitativa i de forma que afavoreixin aquesta majoria. És possible que els fets del Joan Fuster fossin impredictibles i fins i tot inevitables però també és prou raonable pensar que cal trobar temps i espais per poder compartir i enfrontar les problemàtiques que viuen els nois i les noies i les dificultats que es plantegen en els centres educatius. Al professorat li cal temps per atendre com cal el seu alumnat, per dur a terme en condicions l’acció tutorial, per atendre les famílies, per compartir els neguits i cercar solucions i estratègies en el si dels equips educatius. A l’Administració li cal entendre que educar -guiar, conduir, en sentit etimològic- és alguna cosa més que la transmissió de coneixements en aules atapeïdes a persones que l’edat adolescent i el món que entre tots hem contribuït a configurar fan que presentin avui tantes necessitats i problemàtiques diferenciades.
 
 
Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STES (IAC)



Comentaris

envia el comentari