Catalunya Diari

Don Fabrizio i els processos oportunistes?

Don Fabrizio i els processos oportunistes?| Antonieta Jarne

 



Un sistema (social) és un conjunt de pràctiques, rols i relacions que mantenen unes connexions determinades entre si. Aquest sistema funciona com un TOT, en el qual si es modifica alguna de les seues parts necessàriament també es modifica el conjunt de les relacions que les uneixen.
 
Tot això ve a tomb de l’actual correlació de forces al Parlament de Catalunya. Els 135 escons sempre havien estat repartits, a banda de les lògiques oscil·lacions entre els partits polítics convencionals, amb una organització interna i unes estructures de funcionament similars. Amb uns discursos que els situaven a la dreta, a l’esquerra i més o menys al centre, no n’hi havia cap que qüestionés ni el sistema polític ni el model socioeconòmic. 
 
Contra tot pronòstic mediàtic, els resultats electorals del 25 de novembre van donar tres escons a la CUP, una xifra certament modesta però molesta, perquè això no només feia perdre l’exclusivitat de determinats discursos esquerrans, sinó que a més situava els cupaires com una proposta radicalment democràtica i rupturista. En definitiva, el sistema havia canviat; s’havia introduït un element nou, i això obligava a fer moviments, a introduir alguns canvis que permetessin continuar tenint un espai en el TOT. És en aquest sentit que des de fa unes setmanes s’estan produint esdeveniments que apunten clarament en aquesta direcció. Així, només quatre mesos enrere, la CUP –tal com recollia el programa electoral- érem els únics que defensàvem un canvi del model socioeconòmic que, basat en una economia al servei del poble, incloïa la nacionalització de la banca, el no pagament del deute il·legítims, la implantació de la renda bàsica, o la sobirania alimentària, entre altres. No hi havia ningú més que tingués com a praxi política la democràcia directa i que considerés que els moviments socials eren la genuïna expressió de tot allò que havien de representar els grups polítics.
 
Tot just fa unes setmanes, la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres anunciaven la posada en marxa d’un Manifest per la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya. Un cop llegit el seu text, com a cupaire manifesto la meua complaença en veure que els punts del seu programa són fidelment coincidents amb els de la CUP, principalment tots els que fan referència a la sobirania econòmica. Al cap d’uns dies, concretament el passat 21 d’abril, ICV celebrava la seua Assemblea on, entre altres qüestions aprovades, insistia també a endegar un procés constituent que passava per la necessitat d’expropiació de la banca, l’impagament del deute il·legítims, la defensa de la sobirania alimentària, i fins i tot la democràcia participativa. Al dia següent, Joan Herrera, entrevistat per Ariadna Oltra, no dubtava a arraconar la socialdemocràcia de la qual molta de la seua militància n’ha fet bandera i declarar-se obertament anticapitalista. Celebro, doncs, molt satisfactòriament que el projecte de la CUP, que sempre ha estat inequívocament a favor de l’alliberament social (i nacional) i desacomplexadament anticapitalista tingui cada vegada més defensors que s’hi sumen. Que s’hi sumen per quedar-s’hi. No sigui que aquestes dinàmiques segueixin l’estela de Don Fabrizio, el príncep de Lampedusa, quan deia que s’havia de fer veure que canviava alguna cosa perquè tot pogués continuar igual.
 
Antonieta Jarne, candidatura d’Unitat Popular


Comentaris

envia el comentari