Catalunya Diari

Drets socials i cultura

Drets socials i cultura| Teresa Ibars

 



A la nostra societat, i Lleida no és pas una excepció, la gestió cultural està ancorada, de manera gairebé feudal, en un model institucionalitzat en el que el aquesta queda reduïda, reclosa i ultra protegida en aquells centres que el poder polític i econòmic fomenten. Uns pocs fan cultura per a uns pocs. Aquest model intervencionista, troba poques resistències reals tan en productors com en consumidors culturals i això ha comportat i comporta poca comunicació i reflexió conjunta del sector. Les reivindicacions solen ser unilaterals i sovint passa que costa molt aconseguir que es vinculin entre sí i es mantenen en estèrils aïllaments sectorials. 
 
També passa que producte d’una falsa política de consulta i de participació de les administracions públiques i dels centres de presa de decisió, es produeix una total manca de complicitat d’aquestes administracions amb els agents actius del sector. La manca de transparència en la orquestració política i la presa de decisions a espatlles dels agents culturals, associacions de veïns i col•lectius independents respon a un model basat en la instrumentalització política i econòmica de la cultura, que tant sols simula un diàleg social per arribar a una política de fets consumats. Tot això ha comportat frustració i desencís. Les decisions a curt termini que executen les nos-tres administracions, denoten clarament la manca d’un projecte elaborat i visible i, el que és pitjor, una falta de connexió total amb la ciutadania.
 
Dit això, des de la CUP considerem que resulta del tot necessari introduir conceptes com ara bé comú, autogestió col·lectiva i autoorganització cultural per tal de sortir d’aquest pou. Estem convençuts que el marc municipal és el millor, amb tots els matisos que calguin, per arribar a aquests objectius. Defensem que l'esfera pública no s’ha de desmantellar sota cap criteri, i aquí enllacem amb les lluites concretes i reals de defensa dels serveis públics en les que la CUP esta plenament implicada. Però passa que a Lleida, i per part dels organismes amb competències culturals, hi ha  una total manca de complicitat tant amb algunes petites iniciatives privades de gestió cultural (la Baldufa en podria ser un exemple ben clar entre molts altres), com amb les guiades per processos comunitaris i d’autogestió –empreses demòtiques-,  com amb aquelles altres iniciatives que proposen la recuperació dels espais públics i/o desocupats per finalitats culturals. Així doncs, la promoció de les indústries creatives o indústries culturals amb el mandat de servir al creixement econòmic que hem viscut en els darrers temps, és un model que creiem exhaurit car sovint aquest model es fonamenta en la depredació de la riquesa generada pels petits agents culturals i pel propi teixit social. 
 
Caldria doncs dedicar esforços a, per una banda, fer més sostenibles i assequibles els equipaments i les programacions que ja existeixen i, per altra, potenciar vies alternatives a l’oficial que comportin que la cultura esdevingui un bé comú que serveixi perquè les persones desenvolupin una perspectiva crítica i articulin estils de vida mes igualitaris, democràtics i sostenibles. I és que la cultura és un dret social i com a tal l’hem de reivindicar. Per tant la municipalització, l’associacionisme cultural popular com a motor de creació de vincles entre els veïns i vertebrador de teixit social, les petites indústries culturals, i les iniciatives culturals populars, també han de tenir els seu lloc dins del model programàtic. Cal preocupar-se per estructures sostenibles autogestionades i sobretot cal trencar la dicotomia entre cultura voluntària i cultura lucrativa. Tanmateix la defensa de l'accés a l'espai públic  sense les limitacions de la burocràcia capitalista, necessàriament facilitaran la sostenibilitat i l’accés al que és també un dret de les persones. Hem de ser capaços doncs, de generar i afavorir propostes en tots els àmbits, que canviïn l’actual model social i protegir la cultura de la mercantilització, la privatització i la discriminació. Això serà  possible si no pensem en la cultura de forma aïllada de la resta de la realitat social.
 
Teresa Ibars, militant de la CUP Lleida



Comentaris

envia el comentari