Catalunya Diari

El dia de la Hispanitat

El dia de la Hispanitat| Óscar Uceda

 




El 23 de desembre de 1862, la corbeta de bandera espanyola “Rosa y Carmen” va arribar a Rapa Nui (Pasqua). En aquells moments l'illa tenia uns 4.000 habitants, una reialesa i una elit religiosa que preservava els secrets dels famosos Moais. El vaixell encapçalava una flota negrera a la recerca d’esclaus de 7 navilis més. L'expedició va deixar la població de l’illa escapçada, amb tota la seva oligarquia morta o capturada, iniciant un seguit d’infortunis sobre els illencs que juntament amb la verola que portaven els assaltants van reduir el seu poble a tan sols 111 supervivents en poc més d’un any. Els vaixells d’aquella terrible expedició depredadora eren peruans menys el “Rosa y Carmen” que era de Masnou, amb tripulació de Masnou i el seu capità, Joan Maristany i Galceràn també del mateix poble català.


 


Aquesta població costanera del Maresme tenia una llarga tradició marinera i que se sàpiga, vuit masnovins es van dedicar a traficar amb esclaus al llarg del segle XIX, que de fet, tan sols representaven l'1% dels 800 negrers catalans dels quals tenim constància.


 


L'activa participació catalana a la darrera fase de la conquesta d’Amèrica, amb el descobriment, conquesta i colonització de Califòrnia al XVIII o l’espoli de Cuba al XIX, són fets de la nostra història inqüestionable, com també ho és que la conquesta espanyola iniciada el 12 d'octubre de 1492 va provocar un xoc entre dos mons i una occidentalització forçada del nou continent a sang i foc. Feta aquesta reflexió, el següent punt és preguntar-se si és adequat defensar el 12 d’octubre com a festa de la Hispanitat. La meva humil opinió és que sí.


 


Els hi posaré un exemple local. Al segle segon abans de Crist les terres de Lleida estaven dominades per un poble iber anomenat pels romans “ilergets”. Quan van topar amb els romans, els ilergets eren un poble organitzat, amb unes estructures estatals complexes, una religió, una cultura, una moneda pròpia i una extensió territorial res menyspreable. Al 205 abans de Crist els cabdills Indívil i Mandoni es van aixecar contra el poder de Roma. Els van presentar batalla però la desfeta va ser absoluta. Segons Titus Livi, Indívil va morir en combat entravessat per un pilum deixant-lo clavat a terra, Mandoni va tenir pitjor sort al ser capturat i crucificat. Roma va forjar el seu imperi cometent matances monstruoses; qualsevol romà que tingués aspiracions polítiques necessitava un Triomf (triumphus) per apuntalar la seva carrera que consistia a haver mort un mínim de 5.000 enemics en una batalla decisiva, i els triumphus romans van ser nombrosos al llarg del mil·lenni llarg de la seva historia. El poder romà va ser cruel i despietat sense dubte, però hem de renegar del seu llegat?


 


El català, el castellà i l’aranès són llengües romàniques, la nostra cultura, lleis, filosofia, ciència, pràcticament la nostra essència cultural és romana. Així doncs hem de negar el que som i renegar de l'herència greco-llatina que ens defineix perquè Roma sense dubte es va comportar amb la brutalitat amb què tots els imperis han escampat el seu poder al llarg de la historia? És absurd. Som el que som, fruit de la nostra història de la mateixa manera que no es podria entendre l’Amèrica d’avui en dia sense Espanya. 


 


Els historiadors dividim els grans períodes històrics amb Edats. Aquestes comencen amb dates d’un simbolisme decisiu, de canvis profunds. L’actual Edat Contemporània va començar el 14 de juliol de 1789 amb la sagnant Revolució Francesa. Aquell dia va morir simbòlicament l'Edat Moderna que va començar aquell 12 d’octubre de 1492 amb la descoberta d’Amèrica. La importància de la data és inqüestionable i el llegat cultural d’Espanya al nou continent fora de tot dubte. 


 


Avui, a Catalunya, menystenir la festa de la Hispanitat forma part de la moda d'anar contra tot l’espanyol, oblidant que algunes de les pàgines més negres de l’aventura americana tenen protagonistes catalans. S’actua de fet, com si Catalunya no fos ni hagués estat als darrers 500 anys a Hispania, sinó a la Gàl·lia, la Germania o a la Britania. 


 


Espanya va ser una potència colonial dura i brutal, però molt menys del que va ser Roma. La seva influència defineix l’Amèrica d’avui i poques dates es poden trobar que hagin estat tan decisives per a la història mundial com aquell dia d’octubre de 1492.


 


Óscar Uceda, cap de llista al Congrés dels Diputats per Ciutadans



Comentaris

envia el comentari