Catalunya Diari

El nou Museu de la Ciència: Sentit de ciutat o sentit de partit?

El nou Museu de la Ciència: Sentit de ciutat o sentit de partit?| Eduard Baches

 



L’any 1997, La Vanguardia va considerar a Joan Oró el científic català més important del segle XX. No era per a menys, la història del científic lleidatà, és una història de superació i lluita per aconseguir un somni: la resposta a moltes preguntes sobre l’origen de la vida. És el relat d’un forner de la postguerra lleidatana que va acabar treballant per la NASA, les seves recerques científiques van fer-lo ser un referent mundial en el camp de la bioquímica. El premi Nobel Melvin Calvin fou el primer que va reconèixer la importància de les investigacions d’Oró, i l’estela d’homenatges, premis, articles, tesis doctorals i promocions d’institucions científiques posteriors en són una bona mostra de la importància del nostre conciutadà. Aquest any 2014 ha estat declarat l’Any Oró, i a l’Auditori es pot visitar una part de l’immens llegat que el científic ens va deixar. Com a estudiant vaig tenir l’honor de veure’l quan va rebre el doctorat Honoris Causa de la UdL. Totes les persones que el vam escoltar aquell dia recordarem com en el seu parlament ens explicava la carrera espacial que va iniciar el president Kennedy per arribar a la Lluna, o les missions espacials de l’Apolo i la Viking tot cercant vida a l’univers. Recordo una frase que em va impactar molt: finalitzant el seu parlament, ple d’agraïment a la Universitat i a la seva ciutat, explicava com la cooperació havia de ser un camí important a recórrer, ja que des de l’espai, la terra és una petita bola blava aïllada amb recursos finits, i sol cooperant aconseguirem avançar com a societat. La seva figura va més enllà de Lleida, és de talla mundial, i crec que com a ciutat i com a país, n’hem d’estar a l’alçada.
 
A l’alçada d’una ciutat i d’un país que no es pot permetre tornar a deixar escapar als seus cervells, com va passar en el cas del científic que avui parlo. Per suposat, les circumstàncies que van fer marxar a Oró a Estats Units no són les que avui en dia s’estan vivint. Són infinitament millors, però no per això són suficients o perfectes. Moltes són les persones del món científic, acadèmic o professional que han de crear-se un nou futur lluny de la seva terra. Hem invertit molts diners públics en la formació de les generacions millors preparades de la nostra història, i hem de ser capaços que aquest capital humà desenvolupi la seva tasca aquí, aplicant tots els coneixements en fer créixer i millorar el nostre país. En una entrevista l’any 76, Oró ja ho afirmava com una dada clau per al desenvolupament de la nova democràcia, que llavors es començava a bastir. El millor homenatge a la figura d’una persona com Joan Oró, que va haver de sacrificar tant per poder investigar (de 1952 a 1957 va estar completament sol a EUA fins que va poder estabilitzar la seva situació i portar la seva família) ha de ser que construïm un nou país on la recerca i la investigació siguin un dels pilars bàsics. Una bona part del nostre futur com a país i ciutat ha de passar per força per una inversió profunda en investigació científica i la seva aplicació pràctica.
 
Com a ciutat, hem de saber que el discurs sobre la figura de Joan Oró ha d’anar bastant més enllà de preguntar-nos on situem el seu llegat. La seva figura, el seu ressò internacional i la seva experiència poden esdevenir el marc conceptual idoni i un autèntic pal de paller per a la construcció d’una autèntica smart (& green) city.
 
Per això m’alegra saber que a Lleida es construirà un Museu de la Ciència. Però aquest ha d’anar íntimament lligat a la figura del nostre científic local de projecció mundial, per què com ens demostra l’experiència, únicament tindrem èxit si allò local i allò global van de la mà. El futur Museu de la Ciència de Lleida ha de ser molt més  que un contenidor dels materials que ens va deixar el científic, o un pas per dignificar el barri de la Mariola, que necessita més polítiques socials que urbanístiques. Ha d’esdevenir un autèntic “leiv-motiv” de la investigació científica catalana, conjuntament amb la Universitat, el món empresarial lleidatà i la Generalitat. En el camí d’aquestes reflexions no pot faltar un altre marc important per treballar la reflexió col·lectiva, i és saber i analitzar en quina situació estan els diferents museus de la ciutat. I la resposta no és gens positiva, tot el contrari. Crec que és important mantenir el que ja hem construït amb l’esforç de tothom, abans d’inaugurar res nou.
 
Correm el risc com a ciutat de començar massa projectes, i no recolzar-los en el seu camí un cop nascuts. Sovint les administracions pateixen un fort “adanisme”, on l’inici de projectes nous i la repercussió mediàtica que comporten té més importància que tot l’acompanyament posterior, i a Lleida ho patim molt. El Museu de la Ciència és un bon exemple. Tot i que porta tres anys aturat, la pregunta és si no estem corrent massa a construir un museu que, de fer-lo bé, amb debat, participació, finançament escaient i sense presses, podria jugar un paper important i de fons en el nostre discurs de futur com a ciutat. Alhora, cal saber que estem oblidant altres necessitats museogràfiques de la pròpia ciutat, i que juguen un paper fonamental. No seria molt millor superar l’electoralisme de curta mirada, que tan mal ens ha fet com a societat, i encetar un debat profund a la ciutat (i al país!) sobre el paper que pot jugar en la recuperació econòmica local i nacional? Democràcia no és sol guanyar eleccions, és debat, diàleg, participació i consens. Governar de debò és posar la mirada en els pròxims trenta anys, i no en les eleccions municipals del maig de 2015.
 
Tan de bo l’any 2023, durant el centenari del naixement d’aquest gran personatge de la nostra història, que és en Joan Oró i Florensa, a Lleida gaudim d’un Museu de la Ciència a l’alçada del que va representar la seva figura, i uns museus a la ciutat dignes de la nostra història i del nostre patrimoni. Si ho aconseguim, serà per què hem sigut capaços de superar un model esgotat de ciutat, i construir-ne un de nou, il·lusionant i esperançador. 
 
Eduard Baches, alcaldable a la Paeria per ICV


Comentaris

envia el comentari