Catalunya Diari

Franquisme i memòria: a propòsit de Víctor Hellín

Franquisme i memòria: a propòsit de Víctor Hellín| Antonieta Jarne

 



La mort del polític franquista Víctor Hellín ha tornat a evidenciar la profunda complexitat –i a cops connivència- que manté la societat respecte a l’etapa més fosca de la nostra història contemporània. La naturalesa de la transició postfranquista on les forces fins llavors dominants van continuar en gran manera controlant el procés hi té molt a veure. La carta que l’alcalde Ros dedica a la figura pública d’Hellín ho avala. Com a historiadora em veig obligada a fer uns apunts que, per no fer-ho excessivament llarg, centraré en tres aspectes. Primerament, que parli d’aquells anys com d’un “període no democràtic” crec que es tracta d’un eufemisme molt desafortunat. Allò va ser, ras i curt, una dictadura que va convertir Espanya en una immensa presó. Durant els anys que Hellín fou alcalde (1943-1952), Lleida encara era una ciutat amb un nombre elevadíssim de persones empresonades moltes de les quals, a més, eren obligades a treballar en la reconstrucció d’edificis, l’obertura de carrers i altres obres públiques. A banda d’acomplir una òbvia funció material, en duien a terme una altra de tipus psicològic tant o més important que l’anterior. La seua presència, enmig de la població civil, servia com a eina socialitzadora de la repressió i, alhora, incidia en la memòria col·lectiva en el sentit que els vençuts havien de reconstruir allò que, segons el règim franquista, prèviament havien destruït. Tots i cadascun dels alcaldes esdevingueren una part fonamental de l’aparell repressiu encarregat d’impartir la violència política i socialitzar-la. I Hellín, que estigué al capdavant de les institucions des de 1939, com a secretari provincial de FET y de las JONS i com a regidor a la Paeria, coneixia de ben a prop tot l’entramat cosa que significava que era inequívocament i sense cap escletxa una persona addicta al franquisme.
 
En segon lloc, m’angunieja que es digui que Hellín fou una de les “bones persones que van treballar pel benestar dels ciutadans”. Quins ciutadans? Perquè Lleida, a més de ser una ciutat plena de vençuts, també era durant els mateixos anys una ciutat plena de pobres. Molts i molt pobres. Per copsar l’extrema misèria de bona part de la població, només cal repassar les llistes amb les racions de menjar –sempre insuficients- que repartia Auxilio Social. Eren els mateixos anys que van començar a arribar els primers immigrants d’Andalusia (sobretot de Martos) que s’establiren en barraques d’autoconstrucció als Magraners. Vivien en condicions extremes, rebien ajuda de les Congregacions Marianes i els nens petits reconvertien la tàpia del cementiri –la mateixa que fins feia ben poc havia estat escenari d’afusellaments- en una improvisada porteria de futbol. Aquesta barriada i totes les altres foren sistemàticament ignorades per tots els alcaldes franquistes. I com és ben sabut no fou fins l’arribada del primer ajuntament democràtic que començaren a disposar de les infraestructures adequades per a una vida digna. Hellín fou, sense embuts, un polític franquista sòlidament encardinat en l’engranatge de la dictadura la màxima preocupació del qual fou la de vetllar per la seua carrera política. Els càrrecs de president de la Diputació de Lleida, procurador a Corts i conseller nacional del Movimiento li permeteren conrear a bastament la seua projecció que culminà com a governador civil d’unes províncies en què la següent sempre tenia més pes polític que l’anterior: Zamora, Girona, les Balears i, finalment, Sevilla. No endebades, mantenia unes excel·lents relacions amb els que ocupaven El Pardo. Per últim, diu que la pertinença d’Hellín al Caliu fou “un altre símbol de la seua estima per Lleida”. Quina Lleida? La Lleida autocomplaent i descatalanitzada que promovien els caliuencs o aquella que intentava mantenir una identitat sota la més absoluta i arriscada clandestinitat? 
 
L’evocació de les suposades bondats d’un polític franquista comporta l’oblit de les penúries de tot tipus patides per les persones governades per aquests polítics franquistes. Comporta l’oblit que milers de persones, i de Lleida en foren moltes, van haver de fugir a l’exili per intentar protegir-se d’una mort segura. I no són paraules buides de contingut. Des de la història, s’han comptat i recomptat les víctimes de la dictadura, de manera rigorosa s’han analitzat la munió d’informes de les administracions franquistes i s’ha resseguit la trajectòria del personal polític que sustentava aquest entramat. I mentre s’oblida tot això, també es deixa de fer una altra cosa absolutament essencial. Es deixa de banda alguns dels motius pels quals hi va haver milers de morts, hi va haver milers d’exiliats i hi va haver una dictadura. Tot això va passar perquè, en produir-se l’aixecament militar, milers i milers de persones amb el Govern legítimament constituït al capdavant, van defensar la República, els avenços socials aconseguits i els valors que s’identificaven amb la llibertat i la democràcia. I com a ciutadana, entenc que això no ens ho podem permetre.
 
Antonieta Jarne, professora d'Història Contemporània de la Universitat de Lleida
 


Comentaris

envia el comentari