Catalunya Diari

La gestió democràtica dels centres educatius públics, un model irrenunciable



Una de les característiques del moment present és el creixement imparable de les desigualtats, “l’era de la gran divergència” en paraules del premi Nobel d’economia Paul Krugman. Els aficionats al futbol segurament recordaran Laurie Cunnigham, un anglès de raça negra que va jugar al Reial Madrid dels 80. El noi, per xutar la pilota, cobrava llavors l’equivalent a 55 sous mínims de l’època. Que no està gens malament. Cristiano Ronaldo, avui, s’emporta per fer la mateixa feina 17 milions d'euros per temporada, és a dir, l’equivalent a 2.207 sous mínims. Les retribucions dels cracks s’han multiplicat per 40 en tres dècades. L’augment dels salaris, malgrat el que pugui dir el ministre Montoro, no han crescut en aquesta proporció. Coincideix, aproximadament, l’època de Cunnigham amb l’inici de les polítiques neoliberals implementades per Reagan als EEUU i per Thatcher a la Gran Bretanya. Unes polítiques que ens han portat fins aquí, fins aquesta era de gran divergència de què parla Krugman: els rics cada cop ho són més, de rics, i els pobres cada cop ho són més, de pobres. No fa pas massa vam saber que les 85 principals fortunes del món acumulen la riquesa que reuneix la meitat de la humanitat actual, que avui ronda els 3.500 milions de persones. Esfereïdor.
 
Zigmund Bauman, el filòsof polonès, afirma que “la democràcia és la primera víctima de la desigualtat” i per això doncs no és estrany observar fenòmens tan “democràtics” al nostre entorn com és ara la modificació de la intocable Constitució espanyola l’estiu de 2011 per part de Zapatero i Rajoy sense consultar ningú, sense sotmetre a judici de la ciutadania una decisió de tanta rellevància per a la immensa majoria de la població. A partir d’aquesta reforma exprés de la Carta Magna és prioritari el pagament del deute en comptes d’atendre les necessitats socials més bàsiques de la ciutadania. O bé la defenestració sense contemplacions del president grec Papandreu per haver gosat imaginar que fóra desitjable celebrar un referèndum al seu país sobre les mesures que calia prendre per fer front a la crisi-estafa que patim, que pateix com ningú el país hel·lè. Papandreu, el president legítim escollit democràticament pel poble, va ser substituït per un home de confiança de la troica provinent del món de la banca.
 
I, és clar, d’aquest atac a la democràcia no se n’escapa l’escola, l’escola pública que defensem. L’ofensiva neoliberal que tot ho amara veu en l’educació una mercaderia, una oportunitat de fer negoci. I per atènyer aquest objecte de desig cal modificar-lo en profunditat assimilant-lo a poc a poc al model de gestió privada. És així com han nascut la LEC i una mica més tard la LOMCE, inspirada en la llei catalana.
 
USTEC·STEs, conscients de l’ofensiva per anihilar la democràcia en els centres educatius per mitjà del desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya a través dels successius decrets i de la implantació a partir d’aquest curs de la llei Wert, hem dedicat una revista 'Docència' a aquesta qüestió que per nosaltres és fonamental. Perquè, com podem educar en els valors democràtics si l’àmbit on ho hem de fer cada vegada ho és menys de democràtic? Alhora, promovem una campanya per la gestió democràtica dels centres educatius públics basada en deu propostes sobre allò que es pot fer per preservar la democràcia a l’escola. Perquè tant la norma estatal com l’autonòmica aprofundeixen en la jerarquització de la gestió dels centres i van en contra d’una gestió democràtica que motivi, impliqui i compti amb la participació de la totalitat del professorat en la presa de decisions. I és que ningú no pot impedir que un centre educatiu decideixi gestionar-se democràticament.
 
Jaume Añé, USTEC·STEs Lleida


Comentaris

envia el comentari