Catalunya Diari

La llengua assetjada



És el títol de la revista 'Docència' que va ser presentada en públic a l’inici d’aquest curs escolar, el passat dia 19 de setembre. Aquesta publicació periòdica del sindicat tracta un parell de vegades l’any i de manera monogràfica aspectes diversos relacionats amb el fet educatiu. Aquesta vegada es feia una anàlisi en perspectiva de la lluita per la llengua al llarg del període post-franquista. A l’editorial,  s’assenyalava que "és evident que encara avui el català és una llengua que ha de lluitar cada dia per tenir un lloc al món contra poderoses forces adverses que la volen desplaçar dels espais públics on s’ha fet forta i que, en llocs tan simbòlics com l’escola, és una llengua assetjada". Un parell de mesos més tard, l’assetjament pujava un esglaó més en conèixer-se l’avant-projecte de Ley de Mejora de la Calidad de la Educación del ministre Wert que entre moltes altres perles situa el català com a matèria d’especialitat dins el currículum, deixant ben clar que el castellà és l’única llengua oficial obligatòria i relegant la resta de llengües que es parlen a l’Estat a una condició secundària; tant és així, que és possible que la llengua catalana acabi sent no avaluable ni necessària per a l’obtenció del títol de batxillerat. Al llarg de la història, el català ha entrat a l’escola en bona companyia: la renovació pedagògica, la recuperació democràtica, la modernització de l’escola… I n’ha estat expulsada en situacions de dictadura o d’involució democràtica, que és el cas actual. El ministre deia no fa gaire en seu parlamentària que el seu objectiu és españolizar l’alumnat català, el mateix objectiu que plantejaven les Juntas de Defensa Nacional l’any 1936, fa 77 anys. Els tres poders de l’estat, el legislatiu, l’executiu i el judicial han decidit ja fa temps posar a treballar la seva poderosa maquinària amb l’objectiu confessat pel ministre d’Educació d’acabar amb l’ús oficial del català. Darrerament, només fa uns dies, la irracional i kafkiana interlocutòria del TSJC va en la mateixa línia de pensament únic: només que un alumne demani de ser escolaritzat en castellà, la resta del grup-classe al qual pertany ha de veure alterat el model lingüístic en què rep l’ensenyament i s’ha d’adaptar a la demanda que la seva família reclama. En la mateixa línia de construcció –reconquesta- d’un estat homogeni i sense fissures podem entendre els intents de divisió de la llengua catalana als territoris germans de les Illes, l’Aragó i el País Valencià. Dóna la impressió que les llengües cooficials han de ser reduïdes a la condició de patois.
 
El setge, doncs, continua. De Felip V fins al Constitucional la història és curulla d’intents indissimulats d’acabar amb aquesta anomalia que l’Estat de les Autonomies dissenyat en la immodèlica Transició va haver de tolerar. Ara, el PP, emparat en la seva majoria absoluta ha emprés el que considera –potser- el darrer assalt a la ciutadella. S’equivoca. El català és part consubstancial del nostre model educatiu, especialment en l’escola pública, perquè hi ha un amplíssim consens social entre la comunitat educativa i la societat a la qual serveix. Per al professorat constitueix, a més, part del patrimoni pedagògic que hem bastit entre tots i totes i que de cap manera no estem disposats a perdre.
 
Permanent del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs


Comentaris

envia el comentari