Catalunya Diari

'Les mestres de la República' a les terres de Lleida

'Les mestres de la República' a les terres de Lleida| Javier Giménez

 



Des que el passat 6 de març, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT) i el centre 'Dolors Piera' de la UdL, presentàrem 'Las Maestras de la República'; un documental proper, vibrant i emotiu que té la virtut de recuperar la memòria d’ unes persones i el seu legat d’igualtat, justícia i tolerància; d’uns drets que foren, són i sempre caldrà defensar; oferim l’oportunitat de projectar-lo en centres educatius, ajuntaments, entitats, col·lectius culturals o veïnals de les nostres comarques, amb la voluntat d’arribar arreu i reflexionar al voltant de l’educació, vivències i tasca innovadora de docents com l’Elvira Cañellas, del grup 'Renovació', mestres del Pallars que es definien com "un grapat d’esperits joves, inquiets, (...) que sense deixar de recolzar-nos en la realitat, tractar de canviar lo vell i corcat (...) anar als més apartats indrets, portar els nostres ànims als companys i sembrar, des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ha posat a les nostres mans la República".
 
El debat que s’enceta després de la projecció ens dóna l’oportunitat de parlar d’ensenyants que exerciren a les nostres comarques i van fer d’elles un cau de renovació pedagògica i modernitat.
 
De les germanes Uriz, la Josepa i l’Elisa, la Dolors Piera, la Josepa Reimundi, l’Hortènsia Vallejo, les germanes Roure, la Carmen Maestro, la Carolina Zavala, la Montserrat Salafranca, la Maria Cuyàs... i tantes altres.
 
Líders com la Pepita Uriz o la Dolors Piera; docents que ens mostren com innovació educativa i sindicalisme es donen la mà (de nou es va veure, als anys 70, en la transició a la democràcia); activistes de grup 'Batec', definits pel pedagog Alexandre Galí com una "revolució pacífica de mestres" que participaren en les cinc 'Missions Pedagògiques' organitzades en terres lleidatanes.
 
Amb l’alçament feixista i la guerra, els mestres al front –molts, milicians de la cultura-, elles a l’escola fent realitat la proclama "al setembre cap nen sense escola". La Josepa Reimundi recordava com al centre de Balaguer que dirigia van crear l’aula de 3 anys i els tallers de preaprenentatge.
 
La derrota significà la depuració i per a moltes d’elles, igual que pels seus companys docents, la presó, el càstig, l’expulsió o l’exili. La mateixa Reimundi ens explicava el seu pas per les presons, el no poder fer de mestra, el buscar-se d’altres feines per sobreviure, les ràtzies feixistes, l’activisme polític en aquell temps de foscor. Arribà l’hora de l’exili, -enguany es compleix 75 anys-. Primer els camps i posteriorment, per a les que s’establiren a Europa, de nou la  resistència al feixisme i la clandestinitat (les Uriz, l’Hortensia Vallejo, la Carmen Maestro, la Montserrat Parellada...). Altres cap a l’exili americà, on continuaren el seu fructífer mestratge.
 
"Lo que ustedes perdieron acá nosotros ganamos allà" deia el cònsol mexicà a Barcelona en una visita a Lleida per parlar de los 'Colegios de l’Exilio'. A Xile: Dolors Piera, a Maracaibo: Carolina Zavala, als col.legis com el 'Madrid', el 'Cervantes' o l’inistitut 'Luís Vives' trobem la Teresa Vilasetrú, la Pepita Roure, l’Elvira Godàs...
 
I les que es quedaren aquí?
Les més oblidades, d’elles sí que no es parla; i potser foren les que ho van tenir més difícil. Escrivia la Josefina Aldecoa en 'Historia de una Maestra': "El miedo adaptaba distintas formas. Miedo por el destino de Ezequiel, miedo a ser denunciada, miedo a encontrarme sin trabajo".
 
La por que devien de passar aquelles mestres! Montserrat Salafranca, de Bellvís, cinc anys deportada en un poblet de Burgos, lluny dels seus i vigilada en terra hostil; o la inspectora Maria Cuyàs; esposa de l’Herminio Almendros, introductor de la impremta a l’escola i les tècniques Freinet; vuit anys a Huelva fins el retrobament amb l’espòs a l’exili cubà. Històries i llegat d’unes dones que pagaren ben car la seva coherència i compromís amb el principi republicà, més vigent que mai, d’educació per a què? Per aconseguir que les i els alumnes esdevinguin persones cultes, lliures i justes.
 
Javier Giménez, FETE-UGT Terres de Lleida


Comentaris

envia el comentari