Catalunya Diari

L’execució de la democràcia

L’execució de la democràcia| Rosa Mas

 



Fa 74 anys que la democràcia està de dol. Malgrat el pas dels anys i les dècades. Malgrat la fi de la dictadura i l’esdeveniment d’una transició política suposadament respectuosa i democràtica. Malgrat l’entrada al segle XXI amb el progrés, les llibertats i els avenços vinculats al canvi de mil·lenni. Malgrat la lectura i relectura dels errors de la història i el dolor que genera el record d’aquells episodis foscos que avergonyeixen l’ànima. Malgrat tot, avui commemorem la trista efemèride del 74è aniversari de l’execució del President Lluís Companys, qui fou detingut a França per la policia alemanya i lliurat a les autoritats espanyoles, que van acusar-lo de lluitar contra la causa nacional, i per aquest motiu fou condemnat a mort després d’un judici sumaríssim sense garanties.
 
Lluís Companys és l’únic president elegit democràticament afusellat pel totalitarisme que amenaçava Europa durant la primera meitat del segle XX. Companys era molt més que el president de la Generalitat de Catalunya. La seva figura representava la República, però també la democràcia i la força de la ciutadania i esdevingué així, el símbol de la denúncia contra el règim dictatorial que volia cometre un genocidi cultural i nacional contra el poble de Catalunya. En certa manera, va esdevenir la personificació de la pròpia Catalunya. La seva execució, com a representant del poble que defensà aferrissadament els seus ideals fins a la mort, va suposar als ulls del règim un avís definitiu contra la insurrecció dels catalans i el fervor catalanista amb l’objectiu menyspreable de convèncer amb la força de la sang i de les armes. En realitat fou, també, un assassinat de la democràcia i dels drets de tot un país. Morta la cuca, mort el verí.
 
D’ençà aquell 15 d’octubre, l’efemèride arrossega un gran simbolisme, escaient encara avui, per a reivindicar la dignitat del mateix poble que veu violats els seus drets i trepitjada la seva essència, talment com si ens traslladéssim tres quarts de segle enrere. Una ombra fosca i amenaçadora voleia sobre la democràcia al nostre país. La voluntat dels catalans que volen exercir el seu dret a decidir està amenaçada, ara no pels fusells del règim, sinó per les togues i birrets d’uns jutges segrestats pel poder executiu, i aquest, per les elits. Per aquells que han de garantir que els ciutadans compleixin els seus deures, però que també puguin gaudir dels seus drets. Les urnes són prohibides pels que es nodreixen de la condició sorgida prèviament de les mateixes urnes. Perquè en aquest país, no existeix la segregació de poders.
 
Abans de ser víctima d’aquella sentència proclamada gairebé en secret i nocturnitat, Companys va mostrar un cop més la seva estimació i fidelitat vers Catalunya, i encomanà “que tinguin valor els qui encara queden, esperança i fermesa”. La condemna a mort no el va sorprendre, doncs va mantenir amb valentia i fermesa la serenitat. Amb gest sobri i sense dubtar, refusà el drap i se situà de cara els seus botxins. Va ser molt més que un president de la Generalitat. Però sobretot, va ser un home valent i honrat. Eren aproximadament les 6:30 del matí del 15 d’octubre. Lluís Companys va morir als 58 anys amb la dignitat que li corresponia a un president de Catalunya, deixant-nos un llegat exemplar i un deure. Per honorar-lo, a ell i a tots els que van lluitar per nosaltres, avui reivindiquem amb més força que mai la llibertat del nostre país. Per Catalunya!
 
Rosa Mas, secretària d’Imatge i Comunicació de la Federació Regional de Lleida d’ERC


Comentaris

envia el comentari