Catalunya Diari

Pensar el Casc Antic

Pensar el Casc Antic| Mariona Lladonosa

 



El casc antic de la ciutat viu entre el silenci i l'oblit. Una realitat, la del barri, que sembla ser més una qüestió incòmoda, que no pas un motiu actiu i efectiu de transformació. En els darrers temps ha sigut notícia el degoteig continuat d'edificis caiguts o enderrocats –més d'una vintena en els últims dos anys–, tot i que és prou coneguda la situació estructural de degradació del barri i els seus habitatges, el desmantellament de serveix públics i serveis bàsics o la pobresa creixent. Ho hem manifestat sovint i de manera específica en cada un dels casos dels darrers anys: enderrocs, tancament de serveis, batudes policials, la dualitat entre pisos desocupats i pisos sobreocupats, etc. La reflexió de fons sobre el barri poques vegades es posa sobre la taula: ens preocupa el fet que no hi ha un procés de rehabilitació clar, i tenim la sensació que en l'acció política al barri s'hi donen pals de cec.
 
Al casc antic però, més enllà de pisos i edificis hi ha persones. Persones que viuen una condició de desarrelament: persones que perden la seva condició de ciutadanes i el reconeixement que hi va lligat. Amb realitats amagades, silenciades o perseguides. Al casc antic de Lleida ens dóna la sensació que hi passa. Ja fa massa temps que la política de l'esponjament urbanístic ha amagat aquest fet. Perquè les reformes urbanes per sí soles no canvien els patrons de realitat que hi ha, i les polítiques socials de reconeixement no arriben.
 
Som del parer que al casc antic el que s'hi dóna de moment –i sense que sigui massa clara la voluntat final de tot plegat– són accions majoritàriament concentrades en iniciatives de nova construcció urbanística –no de protecció i recuperació–i la voluntat de promoure un procés que s'ha donat en diverses ciutats europees i que és conegut amb el nom de gentrificació.
 
La gentrificació és l'acció que es dóna en barris degradats del centre d'una ciutat que es "revitalitzen" a base de substituir la degradació per un nou barri estructuralment elitista: això vol dir un barri "de moda" amb nous veïns de rendes més altes i amb un públic de perfil socioeconòmic i consums completament diferent. La gentrificació té les seves veus a favor i en contra. Des del punt de vista de la justícia social i l'esquerra, les veus són crítiques amb aquestes dinàmiques perquè un procés de gentrificació suposa l'expulsió dels antics veïns sota un procés encobert de substitució de les classes socials del barri, a més d'una fórmula silenciosa de revalorització del sól, ergo, d'especulació immobiliària.
 
Això no vol dir que les iniciatives de revitalització en forma d'activitats de lleure, cultura o oci, siguin negatives, totes elles aporten noves dinàmiques al barri i s'han de valorar. Les noves manifestacions culturals, les apostes pel disseny i la creació, són una fórmula de reprendre l'activitat i la vida del barri cert. Però no en són la única. I aquí, arribats en aquest punt, és on l'administració pública ha de vetllar per generar espais de modernització, si es creu oportú, però sobretot de reconeixement i dignificació dels seus veïns i veïnes. Les zones blaves en els solars buits, l'enderrocament continuat d'edificis, el projecte d'outlets al Mercat del Pla o el parador al Roser, en el seu moment, són apostes que determinen un model concret de barri. Totes aquestes accions, individualment, poden tenir pros i contres a contemplar, sense cap mena de dubte. El que ens preocupa en aquesta reflexió de fons, és que si les avaluem conjuntament, el model de transformació del barri que s'hi reflexa és un model poc equilibritat amb les necessitats reals del barri i gens debatut socialment i sobretot participativament. Existeixen perills en aquests processos de gentrificació quan acaben desplaçant i oblidant en un calaix, les polítiques socials com a objectiu i mesura per a la rehabilitació, quan, de fet, n'haurien de ser la peça fonamental.
 
Mariona Lladonosa, militant de la CUP a Lleida



Comentaris

envia el comentari