Catalunya Diari

Sense educació, no hi ha futur

Sense educació, no hi ha futur| Mercè Ciutat

 



L’any 1977 suposà un moment de canvi en molts aspectes de la nostra vida, tot i que sectors importants en la lluita antifranquista esperàvem que fos més autèntic: volíem una ruptura, no una transició resultat d’una 'reforma política', però les coses van anar per un altre camí. Resultat de tot plegat ha estat la situació que estem vivint actualment. Molts pensadors i analistes coincideixen en que cal remuntar-se fins aquelles dates per fer més entenedor el que està passant actualment (vegeu el discurs del professor Vicenç Navarro en l’acte d’investidura Doctor Honoris Causa per la UdL de no fa gaires setmanes).
 
Al llarg dels anys vuitanta s’inicià un aprofundiment de la democràcia que permeté avançar en molts camps. Caldria fer esment, sobretot, d’allò que hom considera puntal per al futur d’un país: l’Educació. La majoria del col·lectiu d’ensenyants van recollir aquests sentiments de renovació i de canvis tot fomentant la participació en la vida dels centres: professorat, Ampes, alumnat… tots els estaments es van implicar en el procés educatiu, contribuint en la presa de decisions, en l’enfortiment dels claustres, dels consells escolars, en la seva dinamització. L’objectiu era obrir-los a la participació, a l’anàlisi dels problemes, dels conflictes, proposant lluites i solucions. No hi havia por, hi havia consciència de la realitat i, especialment, il·lusió.
 
Aquesta participació dels diferents col·lectius en la presa de decisions facilità la implantació d’un nou model educatiu basat en criteris democràtics, de respecte i de crítica constructiva. Així els claustres eren decisoris a l’hora de determinar qui havia d’assumir la responsabilitat de la direcció d’un centre educatiu, i moltes de les vegades era resultat d’un consens al qual s’arribava després d’un ampli debat participat per aquelles persones que estaven directament lligades, en el dia a dia, al procés educatiu.
 
La lluita dels diferents col·lectius millorar fou intensa. Una lluita sense por, des dels sindicats i/o des dels mateixos centres. Tots aquests esforços van donar lloc a avenços importants dels quals hem pogut gaudir al llarg d’uns quants anys. Posteriorment, la situació s’ha vist estroncada per l’aplicació de polítiques que han minvat la gestió democràtica en els centres educatius, tant per part de l’Estat com dels governs autonòmics, polítiques aquestes que han tingut com a aliada una crisi amb la qual no tenim res a veure i que ha estat utilitzada per justificar moltes d’aquestes actuacions.
 
El mateix decret de novembre de 2010 de Direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent n’és un exemple: deixa clar el nou paper del director/a a qui se li atorguen un seguit de poders que provoquen un distanciament entre les direccions dels centres i els Claustres (1) . La por és l’arma amb la qual pretenen controlar els ensenyants, aquella mateixa por que els nostres predecessors en la professió van haver de suportar . 
 
S’ha posat en dubte la professionalitat d’un col·lectiu que des de sempre s’ha distingit per la seva vocació, per una dedicació més enllà de les hores obligatòries, que no ha dubtat en organitzar activitats complementàries per tal d’atansar els diferents estaments, que ha estat sempre amb l’esperit obert per la formació. Tot això està donant pas a un sentiment de tristor, de desil·lusió, de frustració fins i tot, on el claustre s’està convertint en una imitació de les corts franquistes on tot s’aprovava per aclamació . La por està fent presència; la llibertat d’expressió està coaccionada. La possibilitat que el directora/a pugui intervenir en la contractació del 50 % del professorat fa sospitar, i molt: interins/es substitutes i substituts restaran al servei dels interessos i les ideologies d’ aquelles persones que ostentin el control dels Centres educatius (vegeu l’esborrany del Decret de Provisió de llocs de treball en aplicació del desplegament de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya).
 
És per tot això que cal posicionar-se davant les reiterades retallades d’ambdós governs, contra el desplegament de la LEC i l’aprovació de la LOMCE del ministre Wert que aprofundeix en la línia de la privatització a més de suposar un endarreriment en molts aspectes. Cal recordar a la ciutadania que hem lluitat i lluitarem per una escola pública, gratuïta, de qualitat , laica, democràtica i catalana per a tothom. 
 
Des de Lleida Social fem una crida a tots els col·lectius ciutadans a participar en aquelles accions de mobilització iniciades el 25 d’abril ('Tancats per Reforma') que al llarg d’aquests dies tindran lloc a Lleida potenciades des dels diferents col·lectius de la Marea Groga i des dels mateixos centres educatius, coordinades amb altres que tenen lloc en diversos indrets de Catalunya i de l’Estat.
 
NI LOMCE NI LEC NI RETALLADES!
Amb la nostra lluita, 'La por està canviant de bàndol'
 
(1) Volem deixar constància que hi ha centres on les direccions han manifestat el seu rebuig a aquest decret.
 
Mercè Ciutat, portaveu de la Plataforma Lleida Social


Comentaris

envia el comentari