Catalunya Diari

Sobre la CUP i la Declaració de Sobirania

Sobre la CUP i la Declaració de Sobirania| Antonieta Jarne

 



Les passions més o menys desfermades poden ser magnífiques per fer segons què, però són nefastes per valorar comportaments polítics. Així que, un cop alguns s’han esbravat tot fent-me arribar comentaris abrandats i fins i tot desafortunats, explicaré algunes qüestions sobre la votació al voltant de la Declaració de Sobirania del passat 23 de gener. Com és ben sabut, dels 3 diputats cupaires al Parlament, 1 va votar a favor i 2 se’n van abstenir. D’entrada, entenc que costi d’entendre. No és pas una pràctica habitual que els diputats traslladin al Parlament allò que prèviament han votat directament les seues bases i que finalment s’ha tancat en el seu Consell Polític. Individualment s’hi poden trobar matisos, però col·lectivament el resultat va ser clar: la militància va optar per un sí inequívoc a la sobirania del poble de Catalunya, i per un sí crític amb la forma de procedir i amb els principis que han de guiar aquest procés. Resulta sobrer doncs, pensar que la CUP no està a favor de la independència de Catalunya quan és l’única força política que des dels seus orígens fins a l’actualitat l’ha defensada sense cap escletxa. I pot ser fins i tot insultant veure com això ve de sectors més o menys nouvinguts al discurs independentista i que, pel que fa a Lleida, van estar ben absents en l’organització de les consultes per la independència que a la nostra ciutat es van fer el 25 d’abril de 2010. Si hi ha un sí inequívoc a la sobirania del poble de Catalunya, per què, doncs, el sí crític? Ho respondré en forma de preguntes: la Declaració de Sobirania ha d’anar lligada sí o sí a la nostra pertinença a la Unió Europea amb tot el que això significa i ha significat fins ara? Això no es pot ni tan sols debatre? No es podia fer, ni que fos tangencialment, alguna referència als Països Catalans en el preàmbul (i, per tant, sense valor jurídic) de la Declaració? Per què els 3 diputats de la CUP havien de votar "sí" acríticament si no s’havia tingut en compte cap ni una de les seues propostes?
 
En aquest punt és quan, invariablement, apareix la idea de la unitat. Una unitat sacralitzada, venerada, estèril segons la meua opinió, i sobre la qual vull apuntar algunes qüestions: 
 
La unitat no és ni bona ni dolenta en si mateixa. La unitat és bona en funció de l’ús que se’n faci. I per exemplificar això que dic només cal recordar l’aprovació de la proposta de reforma de l’Estatut el novembre de 2005. Totes les forces amb representació parlamentària hi van votar a favor excepte els 15 diputats del Partit Popular. Que 120 diputats votessin el mateix, va impedir que a Madrid es passés el ribot amb la profunditat que es va creure necessari?
 
Alguns dels que mitifiquen el concepte d’unitat evoquen la llegendària Assemblea de Catalunya (AC). Des de diferents àmbits darrerament he escoltat rememoracions que la presenten com el paradigma d’un front que va aconseguir aglutinar totes i cadascuna de les forces polítiques de llavors. Unitat de l’Assemblea de Catalunya? És ben cert que el passat s’activa en funció dels interessos del present, per això deixeu-me fer una miqueta d’historiadora, ja que és el meu ofici. A l’AC hi havia una munió d’organitzacions polítiques, sindicals i cíviques, però la socialdemocràcia i altres sectors moderats no s’hi van voler integrar mai perquè estava, segons el seu parer, molt mediatitzada pels comunistes del PSUC. De fet, quan hi van entrar en els primers moments del postfranquisme ho van fer per neutralitzar-la fins aconseguir que desaparegués. I l’AC va acabar essent l’únic reducte on es reclamava una clara ruptura amb el passat franquista i on es reivindicava sense embuts el dret a l’autodeterminació. Per tant, deixem-la que reposi tranquil·la perquè la història és la que és.
 
Per no fer-ho massa llarg, per il·lustrar quins són els objectius i la pràctica política de la CUP no se m’acut res millor que explicar en versió reduïda el conte africà que fa uns dies va usar un entrenador de futbol per animar els seus jugadors davant un repte que se’ls presentava prou complicat: hi havia una vegada, en un país llunyà, un rei que volia casar la princesa amb algú que en fes suficients mèrits. Per això va decidir que s’hi casaria aquell que aconseguís projectar una llança a la màxima distància possible. Valerosos i forçuts prínceps vinguts de tot arreu ho van intentar sense que ningú en sobresortís de manera remarcable. Finalment, un pastor, jove i una mica escanyolit, aconseguí superar totes les distàncies fetes pels anteriors. Quan els prínceps, incrèduls, li van preguntar com s’ho havia fet, el pastor va contestar: "Vosaltres miràveu allà on volíeu que caigués la llança; i jo mirava el sol". La CUP no ens considerem els dipositaris de no sé quines essències, però sí que som coherents amb les nostres idees i el nostre projecte. I, com el pastor del conte, el nostre projecte no passa per mirar a curta distància. Mirem el sol. És l’única forma d’arribar de debò a la destinació final (col·lectiva). Sobren els exabruptes.
 
Antonieta Jarne, militant de la CUP



Comentaris

envia el comentari