Catalunya Diari

Una societat normalitzada i comprensiva...

Una societat normalitzada i comprensiva...| Francesc Pla

 



L’altre dia pujava a l’autobús com molts altres dies de bon matí, normalment puges quasi d’esme perquè molt sovint hi ha les mateixes cares i les mateixes sensacions. Aquell dia, però, ja assegut a la cadira mirant com passaven els cotxes pel costat i observant a la gent que es bellugava per les voreres i caminava sense dir-se res tot esquivant els obstacles quasi sense ni immutar-se, vaig sentir com dues persones del darrere parlaven amb certa desaprovació d’una parella de la darrera fila. S’exclamaven de la indecència i la depravació, de la manca de moral i de com ens havíem perdut avui en dia; i és que ara, deien, tot s’hi val. No vaig poder evitar mirar, i és que la curiositat a vegades és molt llaminera i capriciosa. Al darrere, dues noies somreien alienes completament a les mirades dels altres, i és que gaudien de la conversa, les mirades, i els petons que es feien amb aquella passió d’una relació plena i sincera. No vaig poder evitar observar com dos files més endavant un xiquet de no més de setze anys insultava amb no menys passió un altre noi amb la síndrome de Down. Les meves veïnes del darrere ni s’hi havien fixat. Vaig alçar-me i vaig seure al costat d’aquell noi que no sabia on amagar-se, i l’adolescent va callar, no sé si per la meva presència o perquè llavors mateix baixava del bus.
 
Després de baixar del bus, vaig caminar una estona per carrers més solitaris, m’agrada contemplar els racons silenciosos de les grans ciutats. Del portal dels edificis anaven sortint la gent que, suposo, caminaven cap a la feina, a fer un cafè, a la universitat, a passejar... no importa massa. Em vaig fixar en una parella que caminava cap al centre agafada de les mans i mirant-se de tant en tant, amb un somriure de complicitat força atractiu. Vaig seguir-los ja que anaven en la meva mateixa direcció i em venia de gust gaudir de la felicitat que desprenien. A mesura que s’acostaven a la munió de gent, la separació entre ells es feu més evident fins al punt que es deixaren les mans i cada un dels dos nois es limità a caminar al costat del altre, només d’amagat i furtivament se’ls hi escapava aquella mirada còmplice de feia no massa estona. Pensava que cada un devia anar a llocs diferents, però no. Seguiren fins arribar al mateix lloc, primer va entrar un i després, passats uns prudents instants, l’altre.
 
Ara miro i observo com aquesta societat nostra que sembla acceptar amb normalitat les diferents maneres d’estimar, continua sense entendre que allò que importa és el que sentim, i no si es tracta d’una parella heterosexual o homosexual. Hom aparentment ho comprèn tot, però en el dia a dia encara no sabem entendre que les persones senten, estimen, viuen, comprenen, comparteixen independentment de si són gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals o intersexuals. Malauradament, aquí tothom té feina a fer, els uns i els altres. 
 
No vaig poder evitar pensar en la parella del bus que gaudia del moment i de les sensacions, i vaig entendre que eren les meves veïnes escandalitzades que tenien un problema, elles no.
 

Francesc Pla, secretari de polítiques socials i LGTBI de la Federació Regional de Lleida d’Esquerra Republicana de Catalunya



 



Comentaris

envia el comentari