Víctor Torres en el record

Víctor Torres en el record| Carles Vega

 

Un gèlid 19 de gener de 1915, la senyora Maria Perenya, esposa del doctor Humbert Torres, va donar inici a l’existència del seu segon fill, Víctor. Cinc anys abans havia nascut en Màrius i un temps després ho faria la Núria.
 
Encara ara, algun cop que recordo la figura d’aquell home tan elegant i tan vigorós que era Víctor Torres no em puc avenir d’haver conegut tan d’aprop una persona com ell. Germà d’un dels meus poetes predilectes, fill i nebot de personatges tan importants per a la història política de la nostra ciutat i del nostre país, deixeble d’un tan insigne pedagog com Frederic Godàs.
 
En el centenari del seu naixement, recordo el Víctor que vaig tenir el goig de conèixer com un home educat i respectuós que parlava amb naturalitat i gens d’immodèstia del present i del passat. Del seu passat personal i familiar, que es barreja amb el de la història de Catalunya mateixa, de la Catalunya que va patir el desastre polític, cultural i, sobretot humà, que significaren la Guerra Civil i la postguerra… Ell, des de l’exili, havent passat pel camp de concentració de Sant Ciprià abans d’afincar-se a la França ocupada pels nazis.
 
Era el mateix Víctor que havia compartit espai i temps amb Lluís Companys, amb Antoni Rovira i Virgili, amb Josep Tarradellas, amb Pompeu Fabra, amb Joan Sales… Que havia sigut, com a Secretari General de la Presidència nomenat per Josep Irla, puntal de la Generalitat a l’exili. I que, en canvi, no havia pogut assistir a l’enterrament del seu germà Màrius, ni al del seu pare. El mateix que va retornar, després de 37 anys d’exili, a l’enyorada Catalunya per fer, poc després, de diputat de la seua estimadíssima Lleida.
 
En Víctor, tal com el vaig conèixer, va ser el que s’acostuma a dir un home d’una peça, integral, defensor a ultrança de l’ètica, dels valors republicans que no són altres que els valors mateixos de la democràcia. En més d’una ocasió, en algun dels viatges que havíem fet junts –sols o amb la seua estimada Raymonde– per aquests mons de déu, li havia sentit dir que “els enemics que no hem de perdre de vista mai són les tres principals xacres de la democràcia: la demagògia, la incompetència i la immoralitat”.
 
La memòria de Víctor Torres ens obliga a les dones i als homes d’Esquerra Republicana a extremar l’observança dels valors republicans, com ell va defensar; a tenir cura de cenyir la nostra actuació als principis ètics i a allò que ell anomenava virtut personal… A recordar, en definitiva les paraules que el mateix Víctor havia escrit en un dels seus articles: “voldríem veure gravada en el frontispici del nostre capitoli la màxima rigorosa de Clemenceau: ‘Tots els nostres drets es resumeixen en un de sol: el de complir el nostre deure’.”
 
El camí traçat per les paraules i els actes de gent com Víctor Torres és el que hem de seguir tothom qui pretenem treballar per la cosa pública. Especialment, però no únicament, en el món local, que és el més pròxim a la gent i el que li ha de proporcionar els serveis més immediats. Complir el deure, sense demagògia, de forma competent, amb un comportament just i honrat. A la Paeria, això vol dir introduir noves maneres de fer, noves actituds envers la ciutadania i la ciutat. Aquesta ciutat dels ideals que encara podem bastir dins la nova Catalunya. Per això vull ser alcalde de Lleida, Víctor.
 
Carles Vega, alcaldable d’ERC a Lleida