Europa comença a assumir que carreteres, hospitals, cultius i sistemes d’abastament no poden continuar dissenyant-se únicament pensant en els escenaris climàtics més favorables. En un context de canvi climàtic, la Unió Europea planteja que els estats preparin les seves infraestructures per unes condicions considerablement més extremes. Espanya, especialment exposada a les onades de calor i la sequera, serà un dels territoris on aquesta adaptació tindrà més impacte.

El Consell Científic Assessor Europeu sobre Canvi Climàtic ha recomanat adoptar una referència comuna per planificar l’adaptació. Una trajectòria compatible amb un escalfament global d’entre 2,8 i 3,3 graus respecte de l’època preindustrial l’any 2100.

Un nou marc de resiliència i gestió dels riscos climàtics

Aquesta recomanació no constitueix encara una obligació jurídica. El consell és un organisme independent creat per la Llei Europea del Clima per assessorar les institucions comunitàries i proposar mesures davant dels riscos climàtics. Paral·lelament, la Comissió Europea prepara un nou marc de resiliència i gestió dels riscos climàtics, que està previst que s’adopti durant la segona meitat del 2026. Els 3,3 graus no són un nou objectiu climàtic ni una previsió específica per a Espanya. Es tracta de l’escalfament mitjà mundial associat a un escenari que el panell considera prou plausible per utilitzar-lo en la planificació.

Espanya, especialment exposada

Europa s’escalfa més ràpidament que la mitjana mundial i les zones interiors dels països mediterranis es troben entre les regions on es preveuen increments més importants de temperatura. En un món tres graus més càlid, una onada de calor que actualment podria tenir una recurrència aproximada de 50 anys podria arribar a produir-se gairebé cada any a Espanya i Portugal.

La sequera constitueix un altre dels principals riscos. Segons les estimacions europees recollides en el text, Espanya ja suporta importants pèrdues econòmiques vinculades a aquests episodis, amb efectes sobre l’agricultura, l’energia, l’abastament urbà i els ecosistemes. Per això, l’adaptació al canvi climàtic obligaria a revisar infraestructures i serveis essencials, des dels plans hidrològics i els regadius fins a les xarxes elèctriques, hospitals, habitatges, carreteres, ponts i sistemes de drenatge.

L’objectiu és evitar que les infraestructures construïdes avui quedin obsoletes davant d’un clima molt diferent abans d’acabar la seva vida útil. Preparar-se per un escenari de 3,3 graus, però, no significa assumir que aquest escalfament sigui inevitable. La reducció d’emissions continua sent essencial, ja que cada dècima addicional d’escalfament incrementa els riscos i els límits de l’adaptació.