Prohibir el sucre als nens pot ser un error: l’avís d’una pediatra

Prohibir el sucre als nens és una pràctica molt estesa entre famílies que volen garantir una bona alimentació infantil. Durant anys, s’ha associat la restricció dels dolços amb una criança saludable. Tanmateix, cada cop més experts alerten que aquesta estratègia pot tenir conseqüències inesperades. La pediatra Diana Álvarez adverteix que una prohibició estricta del sucre pot acabar generant una relació poc sana amb el menjar i augmentar el desig pels aliments que es volen evitar.

Per explicar-ho, la doctora proposa un exemple senzill amb dos infants: la Carla i el Mateo. Tots dos segueixen una dieta equilibrada a casa, amb presència habitual de fruites i verdures. Però quan arriben a una festa d’aniversari, la reacció és molt diferent. La Carla passa tota la celebració enganxada a la taula de llaminadures, menjant amb ansietat. El Mateo, en canvi, prova alguns snacks, menja una mica de pastís i després se’n va a jugar, sense que el menjar sigui el centre de la festa.

El missatge que els infants reben a casa

La diferència, segons la pediatra, no és el sucre en si, sinó el missatge que els infants reben a casa. A la llar de la Carla, el sucre està totalment prohibit i se li repeteix constantment que és dolent. Això fa que els dolços es converteixin en un objecte de desig. A casa del Mateo, els pares prioritzen aliments saludables en el dia a dia, però quan apareixen dolços, no els dramatitzen ni els etiqueten com a “prohibits”.

Aquest enfocament funciona millor perquè, tal com explica Diana Álvarez, “prohibir un aliment només fa que el nen el desitgi més”. Humans de totes les edats senten atracció pel que està vetat, i els infants no són una excepció. Quan el sucre es converteix en un premi o en un aliment excepcional, es reforça la idea que és especialment atractiu.

El problema va més enllà d’una festa puntual. La restricció constant pot impedir que els nens aprenguin a autoregular-se. Quan finalment tenen accés als aliments dolços, poden perdre el control no per manca de voluntat, sinó perquè no han tingut l’oportunitat d’aprendre a gestionar-los. A llarg termini, això pot derivar en una mala relació amb el menjar que s’arrossegui fins a l’edat adulta.

La ciència dona suport

La ciència dona suport a aquesta visió. Diversos estudis han analitzat l’impacte de la restricció parental del sucre i han observat que, tot i reduir-ne el consum en alguns moments, no disminueix la preferència pels sabors dolços. Fins i tot, un control excessiu s’ha relacionat amb més interès pels aliments “prohibits” i amb conductes alimentàries impulsives.

Aleshores, què significa educar bé en alimentació? No es tracta d’oferir sucre cada dia ni d’omplir el rebost de pastisseria, sinó de construir una base d’aliments saludables sense prohibicions rígides. Normalitzar els dolços quan apareixen i donar exemple amb els mateixos hàbits ajuda els nens a desenvolupar una relació equilibrada, conscient i saludable amb el menjar.