La degradació del plàstic a l’oceà contribueix a la seva acidificació

Un estudi liderat per l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) ha revelat que la degradació del plàstic per efecte de la llum solar contribuir a l’acidificació de l’aigua de mar. Això és degut a l’alliberament de compostos de carboni orgànic dissolt provinents tant del plàstic com dels seus additius, i de la producció de CO₂.

Els investigadors han comprovat que en zones de la superfície de l’oceà molt contaminades per plàstic, la seva degradació podria donar lloc a una baixada de fins a 0,5 unitats del pH, cosa que la investigadora de l’ICM-CSIC i primera autora de l’estudi, Cristina Romera-Castilo, apunta que això és comparable a la baixada de pH estimada en els pitjors escenaris d’emissions antropogèniques per a finals del segle XXI.
L’acidificació i la contaminació per plàstic són dos dels grans problemes que afronta l’oceà actualment. L’augment de l’acidesa dels mars i oceans des de la revolució industrial està provocant que a alguns organismes calcificadors, com són els coralls, els sigui més difícil mantenir els seus esquelets. Se sap que cada any arriben al mar uns 13 milions de tones de plàstic i s’estima que unes 250.000 tones més estan flotant per tot l’oceà.

 NOU NÚMERO DE WHATSAPP: T’enviem les notícies més importants de Lleida al WhatsApp totalment gratis. Punxa aquí!

Procés d’acidificació

La llum ultraviolada procedent del sol és el principal factor de degradació i envelliment del plàstic. Aquesta degradació dona lloc a fractures que fan que el plàstic es trenqui en trossos més petits, alguns de menys de cinc mil·límetres. L’exposició a la llum solar i a l’erosió dona lloc a un alliberament més gran de compostos químics a l’aigua i provoca una baixada del seu pH. Els compostos químics que el plàstic allibera a l’aigua de mar durant la seva degradació poden ser components del mateix plàstic o bé additius que se li afegeixen per donar-li color o atorgar-li resistència. Alguns d’aquests compostos són àcids orgànics, la qual cosa explica que contribueixin a la baixada del pH.

Durant la degradació del plàstic també es produeix CO₂, que pot ser emès directament per aquest plàstic o bé ser un producte de les reaccions que la llum solar desencadena en els compostos orgànics que allibera. Aquest CO₂ alliberat intervé en una sèrie de reaccions que també provoquen una baixada del pH de l’aigua. Per al treball, els investigadors van exposar diferents tipus de plàstic –nou i envellit- a una temperatura i radiació solar constants. Després van analitzar el pH de l’aigua i la quantitat de carboni orgànic que alliberaven els microplàstics a conseqüència de la degradació.

Sis dies d’exposició a la llum solar

Amb només sis dies d’exposició a la llum solar, una barreja de plàstics envellits alliberava una gran quantitat de compostos de carboni orgànic dissolt i es va observar una disminució «significativa» del pH de l’aigua. En els experiments amb plàstic nou es va fer servir poliespan, polietilè de baixa densitat (amb què es fabriquen bosses i altres envasos) i plàstic biodegradable.

En aquests casos, només el poliespan va produir una baixada substancial del pH, mentre que amb els altres no es van veure diferències significatives. Romera-Castillo ha afirmat que els resultats posen en relleu que el plàstic envellit afecta molt més que el nou a l’acidificació. Ha afirmat que això és «molt preocupant», ja que la majoria de plàstic que es troba al mar està degradat.